El sol tot just acaba de sortir, està tot emboirat i fa bastant de fred. Però al carrer ja hi ha les primeres parades de verdures, disposades sobre una manta estesa damunt el terra.
Més enllà, la parada de jeeps compartits ja funciona a ple rendiment. Anorac i gorra al cap, els conductors fumen o beuen té mentre esperen que el jeep s’ompli. A la petita taquilla -que a mi sempre em representa un ponedor de gallines- comprem el bitllet i esperem la sortida mentre bevem un te amb llet, sota l’atempta mirada de tres indis que es guarneixen del fred amb una manta.
Sortim bastant puntuals, es clar que el marge que tenen és d’una hora: entre les 6 i les 7 del matí. Si ens guiem pels primers 500 metres de recorregut, el viatge fins Tashiding serà llarg, doncs cada 25 metres el conductor atura el vehicle i dóna un crit davant d’alguna casa d’on surt gent amb algun sac o bossa penjant. Així, l’interior del jeep es va emplenant i reordenant com si fos un puzle, on els passatgers som les fitxes que es van movent d’un seient a l’altre fins aconseguir encabir-se tots. D’aquesta forma, un vehicle amb capacitat per a 9 persones acaba carregant-ne 20, inclús al sostre, juntament amb tots els embalums.
