Des Kashgar, la següent parada és Dunhuang, al nord del desert del Taklamakan. És el punt on s’uneix el tram nord i sud de la Ruta de la Seda.

El seu major atractiu són les coves de Mogao, que formen un conjunt de més de 400 temples, decorats amb pintures murals i on es troben milers d’escultures, manuscrits, etc.

Segons la llegenda local, l’any 366 a de C., el monjo budista Lo-tsun, va tenir una visió de milers de Budes sobre la paret de marès d’un penya-segat i va convèncer a un acomodat pelegrí perquè fundés el primer dels temples.

Des del segle IV fins al segle XIV, els monjos budistes de Dunhuang van col · leccionar escriptures portades de l’oest i molts pelegrins van passar per la zona, pintant murals a l’interior de les coves. Aquests murals cobreixen una superfície de 42.000 m² i contenen més de 2.500 escultures pintades.

Al segle XIV les coves van ser abandonades i descobertes de nou en 1900 per un xinès taoista de nom Wang Yuanlu. Aquest va vendre diversos manuscrits i pintures intentant recollir fons per a la restauració dels centenars de coves del complex.

El 1907, després d’haver sentit rumors del descobriment, va arribar a la zona Aurel Stein, arqueòleg i sinòleg britànic d’origen austrohongarès, explorador d’Àsia Central. Paul Pelliot, d’origen francès, va arribar gairebé al mateix temps i va reclamar tot el material restant. Després d’això, les autoritats xineses van ordenar el trasllat a Beijing del material que quedava a les coves.

Es poden visitar unes 5 o 6 coves, on els monjos budistes van ser excavant i esculpint figures de Buda i Bodhishatvas. Les formes de la roba, els vestits i les pintures mostren la influència de les diverses cultures que es van anar exportant a través de la Ruta de la Seda. No està permesa l’entrada de càmeres fotogràfiques, així que haureu de deixar-les fora.

Actualment, Dunhuang està molt ben comunicada amb la línia fèrria principal, amb una enorme i moderna estació que, incomprensiblement, es troba situada a 14 km. Es tracta d’una ciutat moderna amb carrers asfaltats, grans voreres i moltíssims cartells de neó, que la converteixen en un veritable oasi enmig del desert. Encara que això li ha robat l’encant que va haver de tenir fa uns anys, abans que el govern xinès decidís convertir-la en una ciutat més model “xinesa-han”.

Informació pràctica a la Guia de viatge de Xina