Porta d’Alep

Harran és un dels llocs habitats més antics de la Humanitat, tant que fins i tot surt al Génesis, ja que Abraham (o Ibrahim) va residir allí.

Aquest petit llogaret, format per una dotzena de cases i quatre carrers de terra que no porten enlloc, té una història antiquísima: ja al 800 a.C. va ser un centre de culte a Sin, el Deu de la Lluna.

El seu tret més característic són les antigues cases colmena, una construcció de fang, amb el sostre elevat i cònic, que protegeix de la calor i del fred. El disseny original data del segle III a.C. però les cases actuals tenen uns 200 anys i s’utilitzen com a estable pels animals, perquè els actuals habitants vieun en cases més modernes, amb aparells d’aire acondicionat i antena parabòlica. Això és degut als beneficis obtinguts de les plantacions de cotó, que es reguen gràcies a la presa Ataturk. Una presa que redueix el cabdal del riu Èufrates i l’aportació hidríca a Siria.

Cases de fang de Harran

Un parell de cases antigues han estat rehabilitades per als turistes, amb cert èxit, si ens guiem pel número d’autobusos aparcats a la vora (un). Nosaltres preferim passar de llarg i seguir el nostre camí en direcció al castell, a la tornada ja ho visitarem.

El castell, que està aixecat sobre una antiga fortalesa hitita, va ser restaurat pels fatimís al voltant del 1059. Poc es conserva d’aquesta fortalesa, tot just els murs exteriors i el pati. No hi ha vigilant i el seu únic habitant és un gos mestís i els seus cadells, que dormen a l’ombra.

Interior de la fortalesa

El que més ens ha agradat d’aquesta zona han estat les ruïnes de l’antiga Ulu Cami, construïda al segle VIII per Marwan II, l’últim califa dels omeies. El minaret quadrat i uns arcs és tot el que en queda de la mesquita més antiga d’Anatòlia i la que fou la primera madrassa de l’Islam.

Ulu Cami i minaret quadrat

Tot i que aquest recinte està vallat, no sembla que el govern turc tingui intenció de restaurar-lo, així que més val que ho visteu d’immediat, no sigui que d’aquí un anys ja no quedi res.

La seva població és kurda en un 60%. La resta de població és àrab i una minoria turca. És fàcil deduir qui és àrab, ja que aquests solen portar un mocador molt vistós de color lila al cap. Algunes dones àrabs tenen la barbeta tatuada amb estels i punts negres.

Els basars són antics i autèntics, aquí no arriba el turisme i els productes van orientats al dia a dia de la població local, res a veure amb els basars d’Istanbul. Els venedors et conviden constantment a çay, tant, que podries acabar el dia amb 10 o 15 tasses de te. Fins i tot dubtàvem de titular aquesta entrada com a Sanliurfa, la ciutat dels mil tes.

És una ciutat fantàstica, de les més maques que hem estat mai. Els seus parcs i jardins sempre estan plens de gent asseguda als bancs, gaudint de la fresca mentre es relaxen amb el xiuxiueig de l’aigua que córre pels estanys i petits canals.

Venedor de cafè pel basar

En aquesta àrea es troba la mesquita de Mevlid-i Halil Camii, on hi ha la cova on va nàixer Abraham, Ibrahim pels musulmans. Dintre hi ha un pou, que segons la creença popular, les seves aigües són miraculoses.

En un extrem, creuant el parc, es troba Balikli Göl, amb un estany ple de carpes. La llegenda diu que quan Abraham va ser condemnat a la pira funerària per destruir deus pagans, Déu va convertir el foc en aigua i els troncs en peixos. Així, qui mengi aquests peixos es quedarà cec.

Nosaltres no vam voler temptar la sort i vam preferir gaudir d’uns delicios kebabs de aubergínia i tomaquet, asseguts confortablement en uns bancs gaudint de l’ambient del basar. Es pot demanar més?

Mardin és un museu a l’aire lliure en el què no cal pagar entrada per gaudir d’un casc antic que et sorprèn a cada pas, mostrant-te una església ortodoxa, un caravanserai o una mesquita, amagades entre els estrets i costeruts carrerons.

I es que Mardin és una antiga i preciosa població que s’assenta sobre un turó davant les tòrrides planures de la Mesopotàmia, que s’estenen cap a Síria, a només 100 km. Amb una història de més de 3.500 anys, ha estat governada per cristians assiris, àrabs, seljúcides, kurds, mongols, perses i otomans i  l’arquitectura que han deixat –la majoria seljúcida- està sent restaurada per optar a ser declarada Patrimoni de la Humanitat.

A 6 km es troba el monestir siri ortodox de Deyrul Zafaran, antigament seu del Patriarcat Ortodox Siri. Edificat l’any 495 sobre un antic temple dedicat al Sol, a  l’actualitat només queda un monjo, d’origen germànic. I és que després de la I Guerra Mundial, les minories cristianes d’aquesta regió van haver de fugir a Síria davant la repressió turca.

Ens va sorprendre veure un mihrab amb la creu cristiana, però no podem oblidar que l’islam és posterior al cristianisme. I és que l’església ortodox síria practica una de les formes més antigues del cristianisme on fins i tot la forma de resar és similar a la dels musulmans, però fent el senyal de la creu. El llenguatge emprat és l’arameu, a diferència de l’església romana que era el llatí.

En el soterrani es pot veure l’antic temple dedicat al sol. Sorprèn la forma del sostre amb les pedres encaixades sense que cap biga les suporti.

Dediquem la tarda a passejar per Mardin, intentant trobar el millor lloc per fer una foto de la població. Però aconseguir la foto de la capçalera no  ha estat una tasca fàcil. Caminem per carrerons amunt i avall, intentant trobar la millor perspectiva. Però es inútil, doncs les cases sempre ens tapen. Fins que en una d’elles la Songul ens convida a pujar. Quedem sorpresos: des d’una balconada es veu tota la població desparramant-se pendent avall cap a les planes mesopotàmiques. Ens convida a cafè i ens presenta tota la família, totes dones, ja que els marits estan treballant a Istanbul.

I satisfets de com ha anat el dia, ho celebrem sopant en una terrassa gaudint de les vistes de la nit sobre la Mesopotàmia.

El sopar, a base de durums i kebabs era només un petit tast dels deliciosos plats que a l’endemà gaudiriem a Turquia. Les cerveses i els còctels al pub i una estoneta al confortable sofà de l’Iconoclasta Guesthouse van tancar la nit.

Poques hores després, sense dormir, aterravem a Istanbul, la porta d’Orient. Aquest cop vam decidir allotjar-nos a Kadikoy, un barri que no coneixiem, situat a la part asiàtica. I hem de dir que la vam encertar.

En aquest barri hi ha un ambient purament turc, molt cosmopolita, ple de bars i com no, de lokantasi, on pots menjar deliciosos plats a un preu econòmic.

Carn de vedella amb patates i auberginia, estofat d’ocra, vedella estofada amb xampinyons i pure de patata gratinat, fulles de parra i auberginia i pebrot farcits d’arròs. I per beure Ayran, una mena de iogurt.

Els carrers plens de gent passejant, teteries amb tendals a la vora del mar de Màrmara… fins i tot hem tingut la sort de gaudir de música en directe, unes cançons precioses que hem escoltat una i altra vegada a casa de la mà dels cantants turcs Tarkan o Yaz Bitmeden i que aquí hem tararejat emocionats. Qué més es pot demanar?

Tardem només 7 hores en arribar al checkpoint de Itanagar. Però un error en els permisos fa que el jeep compartit hagi de continuar el viatge sense nosaltres, havent-nos d’esperar que els militars indis posin solució, o pel contrari el viatge per Arunachal acaba aquí. La solució arriba al cap d’una hora gràcies a un superior que reconeix la signatura al permís i ens autoritza el pas. Per sort, una noia anglesa, que està estudiant les llengües del nord de l’Índia, que casualment passa en aquell moment pel checkpoint, ens porta amb el seu vehicle fins la ciutat.

L’endemà continuem el viatge a Ziro. El trajecte només dura 5 hores, però per una carretera més apropiada per les cabres que pels vehicles.

L’interès per aquest poblet no és altre que visitar les tribus Atapani.  Les dones d’aquesta tribu, famoses per la seva bellesa, eren segrestades per la tribu veïna Nishi.

Per evitar-ho, se’ls hi desfigurava la cara amb tatuatges i se’ls hi perforava el nas per introduir uns taps anomenats dat. Afortunadament, des que les dues tribus van signar un tractat de pau a la dècada dels 60, aquesta pràctica ja no es fa i fins i tot algunes dones opten per la cirurgia per tancar els forats i treure’s els tatuatges.

Una altra característica es la seva religió, la Donypolo, en que adoren al sol i la lluna. Però des que els missioners van ficar la pota per aquí, la majoria s’han convertit al cristianisme Baptista, tot i que barrejant-ho amb la seva religió.

Passem dos dies visitant aquestes aldees. Per fer-ho, agafem un tempo (un petit vehicle usat per transport públic) i anem als afores de Ziro, que és on estan situades. Els carrerons estrets ens donen l’oportunitat de veure millor com viuen i fins i tot de fer alguna ullada a l’interior de les cases, que estan construïdes amb bambú. Totes tenen a l’entrada el símbol Donypolo que les protegeix.

Símbol Donypolo a l'entrada d'una casa

L’endemà ens espera amb una desagradable sorpresa. mentre esmorzem, el terra comença a tremolar. Només uns segons però suficients per atemorir-nos. És tracta de la  rèplica d’un terratrèmol de 6 graus que ha hagut a Myanmar, a menys de 200km de nosaltres. Ha estat una sensació ben estranya, però afortunadament no ha passat res.

Emprenem el camí cap al poble i al passar per fora d’una església Baptista ens conviden a assistir a la missa. El capellà ens dedica unes paraules i ens anima a llegir amb ell una lectura de la bíblia, amb llengua Atapani. Però tot i estar afalagats declinem amablement la invitació. La missa és, al meu parer, massa llarga (dues hores) però és molt entretinguda ja que la lectura dels textos sagrats la fan cantant, acompanyats de dues guitarres elèctriques i una bateria. A la sortida tenim la oportunitat de xerrar amb ells i conèixer una mica més com viuen. Ens ho passem molt bé.

A Ziro ens retrobem amb Zoran, un noi Eslovè que viatja sol i que havíem trobat a Along. Ell és l’únic occidental que hem vist a Arunachal i no ens estem de comentar tots tres les dificultats d’accedir a aquesta regió i de trobar altres viatgers amb els que compartir una estona.

Una de les agències de viatge online en les que busco els bitllets d’avió és Destinia, on l’any passat ja vaig comprar els vols a Mumbai. Doncs bé, per abaratir més el cost, ara Destinia ens ofereix la possibilitat de contractar els vols, a qualsevol indret del món, sense cap cost en la gestió. Per estalviar-nos aquest cost, només hem de comprar els vols entre les 13 i les 14 hores, en el que anomenen la Happy Hour.

Així que ja ho sabeu, si pagueu més diners en el cost de la gestió dels vostres bitllets d’avió no serà perquè no us hagi avisat.

L’interessant d’aquesta zona és visitar els diferents poblets dels voltants.

Decidim anar fent auto-stop, cosa gens difícil ja que d’immediat algun vilatà et puja sorprès de veure algun viatger per aquí. I és que els pocs visitants que rep l’estat d’Arunachal Pradesh ho fan organitzats amb agències locals, atesa la dificultat d’obtenir els permisos i l’estat precari de les carreteres.
Caminem entre camps d’arròs segat fins arribar al Kabu Village, un poblat amb cases típiques construïdes amb bambú sobre quatre pilastres, per evitar la humitat, i el sostre de de palla. No hi ha carrers, només l’herba rasa del caminar de la gent. Entre les cases, nens jugant sobre l’herba humida, gallines, porquets i gossos completen el paisatge.

El vell pont fet amb corda i bambú reposa inert sobre el riu, mentre a poca distància el pont nou, de ferro, anuncia un futur incert i ple de canvis en la vida i els costums dels Adi. Aquest pont era un dels punts d’interès d’aquesta zona, però fa pocs anys que es va trencar. Havia de ser una sensació increïble creuar pel pont vell, tot i que el nou ha millorat molt el trànsit de persones dels dos costats de la ribera.

Per cert, que una parella d’indis ens van dir que els Adi cultiven uns pebrots tant picants que ni ells mateixos se’ls poden menjar. No cal dir res més!

Informació pràctica

Com anar, des de Dibrugarh: Teniu dues opcions ben diferents per arribar a Along. Si aneu via Pashigat, la millor opció es anar a l’hotel Kusum de Dibrugarh i contractar el servei de jeep compartit i ferri. Un cop allí, haureu de fer nit i buscar transport per l’endemà.

L’opció més directa, sobretot si teniu vehicle propi, es via Silapathar. Heu d’agafar un dels jeeps compartits que surten del carrer RKB Path (prop de l’estació de trens i del centre comercial). Aquest transport us portarà fins el ferri que creua el riu. Un cop a l’altra riba, heu d’agafar un transport per arribar fins a Silapathar on hi ha un bus diari a Along. Us recomanem que abans de fer aquest itinerari, parléssiu amb el Sr. Bhartia, propietari de l’hotel Kusum.

On dormir: No hi ha massa opcions d’allotjament a Along. Ens vam allotjar a l’hotel Agaam, 700Rs, amb bany. Molt bàsic i no massa net.

On menjar: No hi ha massa opcions per menjar a Along. Vam menjar bé en un restaurant, tipus terrassa, al segon pis d’un edifici del carrer principal, però només està obert de dia. Vam sopar a l’hotel, però el menjar és dolent i el servei desesperant.

Entrades relacionades Ruta per Arunachal Pradesh i Assam, India.

El problema per comprar bitllets a la Xina és que gairebé ningú parla anglès. Això suposa estar molt temps davant de la finestreta intentant que t’entenguin o haver de suportar que te la tanquin a la cara quan no t’entenen.

En el nostre viatge per la Xina, vam emprar aquest sistema que ens va permetre comprar els bitllets en menys de cinc minuts:

1 - Adquirir un llibre de frases en xinès. El Phrasebook de la Lonely Planet és molt útil.

2 - Mirar en una web fiable l’horari de trens.

3 - Imprimir els horaris de tren que considereu més interessants. Els trens poden anar plens i si heu de variar vostre horari, us serà útil saber quin és el proper en sortir.

4 - Escriure en un paper el nom de la ciutat de destí, si és possible en xinès, el número del tren, la data (mm/dd/aa) i el caràcter o dibuix corresponent al tipus de seient o llitera que hagueu decidit.

Recomanem llitera dura per a les distàncies llargues, veritablement és molt còmode i no és “dur”.

5-Feu cua davant la finestreta i ensenyeu el paper.

Si tot va bé, no trigareu més de cinc minuts a obtenir els vostres bitllets de tren.

I recordeu que en els trens venen begudes i fideus liofilitzats.

Més informació a la Guia de viatges de la Xina.

Ens allotgem a l’hotel East End, però el personatge del viatge el trobem a l’hotel Kusam, on aquest matí hem trucat per reservar els bitllets del ferri i el jeep a Pashigat. I és que com diu, a la web germana, el Gran Iconoclasta, fent referència al Gran Mahendra, en Barthia, el propietari de l’hotel, és un Gran. I això es nota amb el respecte que la gent li té quan passeges amb ell pel basar. I es que és tracta de tot un personatge que ens facilitarà molt la nostra estança a Dibrugarh i el trajecte fins Along.

Asseguts a la recepció del seu hotel, gaudim del chai que ens ofereix, mentre ens recomana una ruta alternativa per anar a Along, més directa, via Silavatar. Ens torna els diners que havíem pagat per anar a Pashigat i s’ofereix a portar-nos, amb el seu vehicle fins el lloc on surten els tot-terrenys compartits, per anar a l’embarcador on hem d’agafar el ferri. Acceptem encantats!!

L’endemà sortim de la ciutat per visitar els camps de te de la companyia Bokel. Anem en rickshaw fins les oficines on la Núria li fot el rotllo al gerent dient que escrivim per una revista de viatges i que voldríem visitar els camps. Aquest accedeix a deixar-nos entrar als camps acompanyats de l’encarregat. Allí veiem com les dones treballen, mentre ens van explicant el procés de recol·lecció. Es veu que algunes d’aquests arbusts tenen més de 150 anys!!

Al dia següent el Sr. Barthia ens porta fins la sortida dels jeeps compartits. En el ferri, tenim la gran sort de coincidir amb el segon ministre del districte d’Along, que ens ofereix portar-nos amb el seu vehicle oficial, amb bandereta i rotatiu, fins Basar, a 50km del nostre destí, on ens procurarà allotjament.

I així, còmodament asseguts al maleter del Mahindra Goa del ministre, abandonem Assam i ens disposem a emprendre l’última part del viatge per Arunachal Pradesh.

Informació pràctica

Com arribar a Dibrugarh: Des de Sivasagar surten busos cada 15 minuts fins les 16:30. El preu és de 55RS i el trajecte dura 2,5 hores.

On dormir: Ens vam allotjar a l’hotel East End, habitació espaiosa amb bany i aire condicionat. Vam pagar 1300RS per nit, sense esmorzar.

On menjar: A pocs metres de l’hotel, a mà dreta, està el carrer principal, on hi ha un centre comercial amb un restaurant on podreu menjar plats indis i continentals. Al mateix carrer hi ha un ATM. Prop de l’hotel també hi ha el Cafè Coffe Day, on podreu menjar pastissos o prendre cafè.

Hotel Kusum: Tot just a 200 metres de l’hotel East End. Si voleu anar a Along o a Pashigat, el Sr. Barthia us indicarà com ho heu de fer.

Entrades relacionades

• Arunachal Pradesh i Assam, un viatge per l’Índia més desconeguda.

Filed under: Arunachal Pradesh, Arunachal Pradesh i Assam, Assam, India Tagged: Arunachal Pradesh i Assam, Àsia, camps de té, Dibrugarh, hinduisme, India ]]> http://mesenlla.com/2012/03/14/dels-camps-de-te-de-dibrugarh-a-les-muntanyes-dalong/feed/ 0 mesenlla Camps de te a Dibrugarh camp de te a Dibrugarh, Assam Dones al camp de te Nuria amb dones al camp de te http://mesenlla.com/2012/03/10/sivasagar-i-el-temple-mes-alt-dindia-dedicat-a-shiva/ http://mesenlla.com/2012/03/10/sivasagar-i-el-temple-mes-alt-dindia-dedicat-a-shiva/#comments Sat, 10 Mar 2012 14:00:30 +0000 www.mesenlla.com http://mesenlla.com/?p=1849 Continua llegint →]]> Sivasagar és avui una ciutat decadent, bruta i amb molta pol·lució. La que va ser capital de la dinastia Ahom, que va dominar Assam durant més de 600 anys, presenta pocs atractius per al viatger, encara que no és un mal lloc per passar una o dues nits.

Arribem des del Parc Nacional de Kaziranga en caure la tarda, trobem l’hotel gràcies a dos indis cristians baptistes -que estrany sona, no? – ens porten amb el seu cotxe. I és que per molt que preguntem, ningú sembla conèixer la seva situació tot i estar a un pas de l’estació de bus.

A l’Índia la majoria d’hotels disposen d’habitacions amb diferents preus, encara que pel que sembla les més econòmiques sempre estan ocupades per als estrangers. Així, el recepcionista només ens va oferir la més barata quan va veure que agafàvem la porta de sortida. I és que pagar 2000Rs per nit no entra al nostre pressupost.

Trobem sense problemes el restaurant recomanat per Steve i Jane, que ens va sorprendre gratament. Demanem el Brahmaputra Special, un plat dolç a base de verdures i fruita que estava deliciós i que a més no picava, cosa rara en aquest país.

A pocs metres es troba el pantà que la reina Ambika va manar excavar el 1734. Al seu costat, a la part sud, hi han els tres temples d’estil Ahom que havíem vingut a visitar: Devidol, Vishnudol i Shivadol Mandir, que amb els seus 33 metres d’altura és el més alt de l’Índia dedicat a Shiva.

L’endemà intentem contractar un taxi per visitar els temples més allunyats. No ho aconseguim, el preu ens sembla excessiu i optem per visitar només els temples més propers en tempo, un vehicle de transport públic una mica més gran que un rickshaw.

Visitem primer el Rang Ghar, envoltat de camps d’arròs. Aquest pavelló, en forma de vaixell invertit, va ser construït perquè els reis Ahom presenciessin les baralles dels búfals i els elefants.

A pocs metres d’allí hi ha les ruïnes del palau de Talatalghar, on trobem alguns turistes indis més interessats a fotografiar-se amb nosaltres que en conèixer el seu passat.

Tornem a la ciutat i al mateix restaurant, on menjem el mateix plat que vam sopar la nit anterior. Passegem una estona pels temples annexos a l’estany i tornem a l’hotel per recollir les motxilles. La parada següent és Dibrugarh, la ciutat del te, última parada abans d’entrar de nou a l’estat de Arunachal Pradesh.

Informació pràctica

Com arribar: des Kaziranga hi ha busos freqüents a Jorhat (50RS), des d’on cal agafar un altre bus cap Sivasagar (40RS).

On dormir: Ens vam allotjar a l’hotel Shiva Palace, a poca distància de l’estació d’autobusos. És un hotel modern i net, que disposa d’habitacions de diferents categories i preus. La nostra, amb ventilador i bany costa 1035RS.

On menjar: La millor opció és el restaurant Bramahputra, situat a pocs metres del temple Shivadol Mandir. Aquest va ser el millor restaurant de tot el viatge.

Entrades relacionades

• Arunachal Pradesh i Assam, un viatge per l’Índia més desconeguda.

ZY4W5JNYVJQA