Uigurs a la Xina

Els uigurs són un dels pobles turcs que viuen a la part oest de Xina, a la regió anomenada Xinjiang. Aquesta regió formaba part de l’antic Turquestan que limitaba des del mar Caspi fins el desert del Gobi.
El seu idioma és una variant del turc i la seva religió és l’Islam. El cens publicat l’any 2000 estimava que només al Xinjiang hi viuen 8,400,000 uigurs, encara que també s´hi poden trobar al Kyrgyzstan, Kazhastan i Uzbekistan.

Actualment la zona de Xinjiang està sent colonitzada pels xinesos de la etnia Han, la ètnia majoritària del país, seguint la política xinesa d’acabar amb les cultures minoritàries, tal i com estan fent al Tibet, però a diferència d’allí el que succeeix al Xinjiang no té repercussió mundial.

Si visites Kashgar veuràs dues ciutats en una: la ciutat uigur amb els seus carrerons i cases baixes disposades al voltant de la mesquita d’Id Kah i la ciutat xinesa, amb amples avingudes i edificis de varies plantes. Les dues ètnies no es barregen entre sí i tant sols cal creuar un carrer per passar d’un món a l’altre, del segle XV al segle XXI.

Per aprofundir més en la situació actual dels uigurs a la Xina podeu llegir aquest interessant article de Rafael Poch al diari La Vanguardia.

Dunhuang, coves de Mogao

Des Kashgar, la següent parada és Dunhuang, al nord del desert del Taklamakan. És el punt on s’uneix el tram nord i sud de la Ruta de la Seda.

El seu major atractiu són les coves de Mogao, que formen un conjunt de més de 400 temples, decorats amb pintures murals i on es troben milers d’escultures, manuscrits, etc.

imatge exterior de les coves de mogao

Segons la llegenda local, l’any 366 a de C., el monjo budista Lo-tsun, va tenir una visió de milers de Budes sobre la paret de marès d’un penya-segat i va convèncer a un acomodat pelegrí perquè fundés el primer dels temples.

Des del segle IV fins al segle XIV, els monjos budistes de Dunhuang van col · leccionar escriptures portades de l’oest i molts pelegrins van passar per la zona, pintant murals a l’interior de les coves. Aquests murals cobreixen una superfície de 42.000 m² i contenen més de 2.500 escultures pintades.

Al segle XIV les coves van ser abandonades i descobertes de nou en 1900 per un xinès taoista de nom Wang Yuanlu. Aquest va vendre diversos manuscrits i pintures intentant recollir fons per a la restauració dels centenars de coves del complex.

El 1907, després d’haver sentit rumors del descobriment, va arribar a la zona Aurel Stein, arqueòleg i sinòleg britànic d’origen austrohongarès, explorador d’Àsia Central. Paul Pelliot, d’origen francès, va arribar gairebé al mateix temps i va reclamar tot el material restant. Després d’això, les autoritats xineses van ordenar el trasllat a Beijing del material que quedava a les coves.

imatge exterior d'una de les coves principals de mogao

Es poden visitar unes 5 o 6 coves, on els monjos budistes van ser excavant i esculpint figures de Buda i Bodhishatvas. Les formes de la roba, els vestits i les pintures mostren la influència de les diverses cultures que es van anar exportant a través de la Ruta de la Seda. No està permesa l’entrada de càmeres fotogràfiques, així que haureu de deixar-les fora.

Actualment, Dunhuang està molt ben comunicada amb la línia fèrria principal, amb una enorme i moderna estació que, incomprensiblement, es troba situada a 14 km. Es tracta d’una ciutat moderna amb carrers asfaltats, grans voreres i moltíssims cartells de neó, que la converteixen en un veritable oasi enmig del desert. Encara que això li ha robat l’encant que va haver de tenir fa uns anys, abans que el govern xinès decidís convertir-la en una ciutat més model “xinesa-han”.

Informació pràctica a la Guia de viatge de Xina

Turfan i la mesquita de l’Emin

-Me han dicho que Turfan es un timo -ens diu a Bishkek un hongarès que parla castellà-.
-No!! seguro que es bonito, es la segunda zona mas baja del mundo…. es troba a 134 metres per sota del nivell del mar -li faig jo.

Turfán ha estat per molt temps el centre d’un fèrtil oasi alimentat per karez, uns canals subterranis que porten l’aigua des de les muntanyes i donen vida a aquesta desèrtica regió. Gràcies als karez, Turfan es va convertir en un important centre de comerç. Es diu que hi ha 5.000 quilòmetres de canals subterranis i per la seva sequera i nul · la humitat, són famoses les seves raïm i panses.

cueva excavada con canal de riego, de nombre karez

Als afores de la ciutat es troba la part antiga, la més interessant per visitar, amb carrers estrets i cases baixes, a un costat del carrer l’aigua flueix a través d’un karez i en els patis interiors es poden veure les panses apilades . La majoria disposen d’un magatzem amb ventilació a les parets, per assecar el raïm.

dona amb carro per Turfan transportant raïm

A través d’un camí envoltat de camps de vinyes arribem a la mesquita d’Emin. D’estil afganès, es va començar a construir en 1777 durant el regnat de l’emperador Qianlong (1753-1796). El seu minaret és el més alt de la Xina amb una alçada de 44 metres.

minaret de la mesquita d'Emin

A part d’això, hem de donar la raó a l’amic de l’hongarès: Turpan es una enganyifa. Ens hem pegat 24 hores de tren, nomes per veure el minaret.

L’oasi de Kashgar i final del Ramadà

La Ruta de la seda era una xarxa de rutes comercials entre Àsia i Europa que s’estenia des Xi’an a la Xina, Antioquia a Síria i Istanbul, Turquia, a les portes d’Europa.

Una de les ciutats-oasi, parada obligatòria de les caravanes, era Kashgar, situada estratègicament a la conca del Tarim. En els seus mercats es podien escoltar moltes llengües i es podien veure persones de diferents races – africans, semites, turcs, indis, xinesos, tibetans i mongols -. Tots ells practicaven diferents religions: maniqueisme, judaisme, zoroastrisme, islamisme, cristianisme, nestorià, xamanisme i sobretot, budisme.

imagen mapa ruta de la seda

Actualment rebatejada com Xinjiang, la zona està habitada pels uigurs, un dels pobles turcs que viuen a la part oest de la Xina. Aquesta regió formava part de l’antic Turquestan que limitava des del mar Caspi fins el desert del Gobi.

El seu idioma és una variant del turc i la seva religió és l’Islam. El cens publicat l’any 2000 estimava que només a Xinjiang viuen 8400000 uigurs, encara que també es poden trobar al Kyrgyzstan, Kazhastan i Uzbekistan.

Avui en dia l’àrea està ocupada per xinesos colonialistes de l’ètnia Han, seguint la política del seu govern d’acabar amb les cultures minoritàries, tal com estan fent al Tibet, però a diferència d’allí el que passa a Xinjiang no té repercussió mundial.

image escena al carrer de Kashgar

Moure’s per Kashgar és creuar carrers i avingudes de quatre carrils, perdre’s entre rètols comercials i esquivar motos elèctriques. Aixo si estas a la ciutat xinesa. En canvi, moure’s per Kashgar és passejar tranquil.lament per estrets carrers, emparats per cases de planta baixa, olorar especies, fruites i l’olor a corder a la brasa i pa calent, esquivar carros tirats per ases. Aixo si estas a la ciutat uigur.

A primera hora del matí anem a la mesquita Id Kah, la més venerada per ells, però ens ho impedeix una multitud d’homes que asseguts al carrer amb una petita catifa es preparen per resar. Aconseguim arribar a la placa després d’una bona estona donant tombs pels carrers. Està a rebentar. Es impressionant.

Uigurs resant davant la mesquita d'Id Kah

Quan acaba la oració un grup de tres tamborilets i una flauta toquen música uigur des de dalt de la Id Kah. La Núria es posa a dibuixar asseguda a unes escales i aviat està rodejada de persones que miren. Ha d’apartar algunes per tal de poder veure la mesquita.

A pocs metres, en un cercle cada cop més gran, comencen a ballar espontàniament una dansa tradicional un grup de joves. Cada cop hi ha mes gent. Estan així tot el matí.

Musics tocant el tambor dalt de la mesquita

Pels carrers les parades de menjar, que durant aquests dies estaven tancades, ara estan obertes i plenes de gent. S’ha acabat el Ramadà i la gent ho celebra. Els homes amb els seus millors vestits, les dones maquillades i els nens comprant caramels i joguines. Es una festa i nosaltres la gaudim.

Home davant mesquita d'Id Kah amb uigurs celebrant el Ramadà Núria dibuixant la mesquita d'Id Kah