Una excursio per la vora del riu Indus ens ha portat a visitar els poblets de Basgo i Likir i els seus impressionants monestirs, aixi com el monestir de Rizong, gairebe infranquejable durant bona part de l’any.

Al pas del riu, tot es destrossa: ponts arrencats, cases que l’aigua s’ha emportat, fins d’algunes que encara es troben d’empeus es pot veure una muntanya de terra que arriba fins al sostre. Poc a poc, els ladakhis van recuperant el somriure i reconstruint allo que l’aigua i el fang s’han emportat.

Basgo fou capital del Ladakh fins el 1476  i bona mostra es la fortalesa i el monestir que sembla creixer per sobre la roca. Des de dalt, les vistes son impressionants, amb la vall de l’Indus verdejant encara i la destrossa, la gent treballant als camps, vaques i dzos, camperols en ple treball.

Rizong es troba enclavant enmig una muntanya de pedra, gairebe innaccessible quan la neu s’apodera del Ladakh, quan l’aigua s’emporta els ponts, quan la terra es desploma i s’endu al seu pas tot el que troba. Aquest any hem pogut accedir per una carretera alternativa, despres d’uns quilometres en que semblava que haguessim de caure llera avall del riu. Mireu quina preciositat.

Prop del poble de Nimo conflueixen els dos rius mes importants de la regio: l’Indus, el de la dreta, que corre marronos per tots els sediments arrastrats durant les inundacions i el Zangskar, per l’esquerra, que baixa blau com el cel per l’oxigen de l’aigua gelida que porta.

Julley!!

Seguint el procés d’aclimatació als 3.500 metres d’alçada a què es troba Leh, avui visitem el Sankar Gompa, que es troba als afores de la ciutat, en un agradable passeig entre camps de cultiu i cases tradicionals ladakhís.

Si voleu llegir mes sobre aquesta passejada, podeu visitar el blog Pels camins del mon.

Ens allotgem en un bonic hotel amb un personal molt amable: som els únics clients. Escollim una habitació amb vistes al jardí, terrassa i sostre de fusta. Dinem i passegem per aquest bonic poble fins al gompa, l’únic edificat en pla. Data del segle XI i té nombroses influències catxemirs. L’edifici no es massa espectacular però l’interior es sens dubte el més bonic que hem visitat.

Satisfets per la visita, passegem pel poble fins que es fa fosc. Per sopar: café amb llet i thungkpa, la saborosa sopa tibetana, que ens templa el cos.

Pel matí esmorzem de forma abundant i seiem a la terrassa llegint i escoltant música; fins les tres de la tarda no surt el bus, així que tenim temps. Per dinar, pa tibetà i el que queda del fuet que vam portar de casa. A les dues marxem a esperar el bus.

- Com que avui no n’hi ha?. – Au!!! Carrega les motxilles a l’espatlla, recorre els 4 km fins la carretera principal i espera que passi algú. Com que la paciència per esperar no és el nostre fort ens posem a fer dit. Pugem en un camió catxemir decorat de forma espectacular i estrafalaria. Qui hagi vist algun d’aquest camions ja sap a que ens referim.

El camió ens deixa a Saspol on ens han garantit que a les 3 pm passa un bus. I esperem: les tres, tres i quart, tres i mitja, quatre. Deuen voler dir les 3 pm “indian time”, que significa que arribarà quan hagi d’arribar. Per fí, a les 4:30 pm pugem contents de tornar a Leh.

En arribar la Lamu ens rep amb una abraçada i ens prepara un te amb mantega i sal, el nostre preferit. L’Anju ens prepara dos cubells d’aigua calenta. Només en necessitem un li diem, però elll insisteix en dos i no se’n parli més. Ens haurà vist molt bruts?.

- Avui us quedeu a sopar: txapatis, dal i verdures estofades. Primer us dutxeu i descanseu i després baixeu a sopar – ens diu la Lamu -. Que bé tornar a ser a casa!!!

Aquesta és l’última oportunitat que tenim per anar a Lamayuru. Ja no ens queden massa dies al Ladakh i per tant no podem fallar.

A les 7.00 am, quan encara es fosc, estem a l’estació però a l’explanada no hi ha cap autobus. Esperem; poc a poc va arribant la gent. Ens parlem l’estratègia per guardar seient: jo m’encarrego de la motxilla grossa i la Núria buscarà seient.

Arriba l’autobús, com tots atrotinat. Alguns homes i la Núria corren per reservar seient quan encara està en marxa. En una hàbil maniobra més pròpia del basket, la Núria aconsegueix reservar dos seients llençant la bossa per la finestra al més pur estil de la bomba Navarro. La gent que ha aconseguit seient ens mira i assentin amb el cap somriu; ho hem fet bé. Tenim seients.

El trajecte fins Lamayuru es espectacular. La carretera recorre per un barranc tant profund i estret que el sol no hi penetra. Molt abaix, tant que l’Indo pareix un rierol, es veuen les restes d’algún camió que no va tenir la sort d’arribar al seu destí.

Segons la LP, els Himalaies van evolucionar fa 80 milions d’anys quan el subcontinent indi va col·lisionar contra la placa aisàtica, més tova. La col·lisió continua i les muntanyes s’eleven cada any 8 mm. En aquesta zona es veu de forma clara: les plaques tectóniques ascendeixen de forma vertical cap al cel intentant esgarrapar els nuvols.

Deleitats per aquest espectacular paisatge arribem a Lamayuru. Hem trigat 5 hores en recorrer els aproximadament 140 km.

Ara toca agafar allotjament; comprovem que la majoria de guesthouses estan tancades i només tenim dues opcions: el Dragon Hotel per 200 Rs o l’hotel del gompa per 1000 Rs. Així que la elecció es ben facil: el de 200 Rs que la guia LP en parla molt bé.

A l’entrar a la guesthouse te n’adones de dues coses: que la guesthouse es molt bàsica i bruta i que la guia es una merda. On estan les acollidores habitacions decorades amb murals budistes?, i de la cuina italiana que se n’ha fet?.

Una parella d’israelians se’ns adelanta al pasadís quasibé a empentes i agafa l’habitació amb més finestres. Rucs!!. En aquesta época de l’any com més finestres més fred, així que amb tranquilitat recorrem la resta d’habitacions fins trobar la que té les finestres més petites i millor tancades. L’elecció es acertada, a l’endemà nosaltres ens despertem havent dormit perfectament i ells gelats.

Després d’agafar habitacio, pugem a visitar el gompa. És el més antic del Ladakh, data del segle X i està encaramat a les muntanyes de forma espectacular. Per arribar atravesem el petit poble format per quatre senderes empinades i cases derruides. Lamayuru deu ser un dels pobles més pobres de la vall, al menys el més pobre que hem vist fins ara.

Per la tarda se’ns uneixen tres nois que van en moto. D’on sou, els preguntem. Polacs, ens responen. I nosaltres?, també polacs responem i ens miren estranyats. Durant el sopar els expliquem les magnífiques relacions entre el poble de Catalunya i el de Polònia així com els programes de televisió que fan referència a aquest fet singular i extraordinari. Riem tots!!!.

Unes fotos:

En una de les sales del gompa hi ha una impresionant estatua del Buda Sakyamuni de 12 metres d’alçada, de coure amb un bany d’or. Les vistes dels himalaies nevats des de la terrassa són magnífics.
Davant, creuant la carretera, hi ha un llac cercat amb una tanca metal·líca on naden els anecs. Els reis del Ladakh hi van fer portar peixos d’arreu del món perque nadessin en llibertat sense por a fer cap en alguna grasosa cassola.
Per accedir cal agafar un minibus des de Leh. Surten cada mitja hora i tot i que només està a 15 km, trigues ben bé una hora en arribar. I es que aquí, com a molts països del tercer món, ningú es queda al terra; si no hi han seients viatges dret, si no hi lloc a l’interior puges al sostre i si el sostre està ple t’agafes on pots.
Per tornar només cal aturar algun vehicle que per 20Rs, uns 30 cèntims d’euro, et portarà altre cop a Leh.

Leh, 5 d’octubre de 2008.

El primer cop que vam decidir anar a Lamayuru els llençols pesaven massa per poder-los apartar i el bus va marxar sense nosaltres. El segón cop, un canvi repentí de plans va fer que agafèssim el bus a la vall de Nubra i no a Lamayuru. Així que aquest és el tercer intent, aquest cop si, ja no ens queden dies, el 13 volem a Jammú. Aquest cop no podem fallar.
Ens llevem amb l’estrany soroll que emet el despertador. Mig adormits ens carreguem les motxilles a l’esquena i baixem per acomiadar-nos. La Lamu ens ha preparat un té calent amb llet i unes galetes perquè no marxèssim de buit.
Amb la panxa mig plena, marxem cap a l’estació d’autobusos. Allí comprovem amb resignació que el nostre bus va ple. L’única opció es fer les 5 hores fins Lamayuru drets. L’altra es continuar a Leh dos dies més.
- Ens quedem? – pregunto.
- Es clar!!! – respón la Núria.
Lamayuru haurà d’esperar.
I carregats com a rucs, però amb un somriure d’orella a orella, tornem a la guesthouse, no abans d’haver-nos cruspit uns ous per esmorzar.
Recuperem la nostra solejada habitació de grans finestrals quan de repent, piquen a la porta. La Núria obre i es troba un indi. Aquest, amb tota la cara, li pregunta si l’habitació es seva:
- I es clar que es meva!!!.
I llavors l’indi comença a senyalar-se, a indicar la seva habitació i la nostra reclamant el canvi. Per resposta es troba “la porta pels morros” com diem a la nostra terra. De fora vingueren que de casa ens tragueren…