Ziro, la terra dels Atapani

Arribar a Ziro des d’Along no ha estat senzill. Optem per anar a Itanagar via Assam, ja que la carretera està en millor estat i evitar anar via Daporijo, tal i com fan les petites agències de viatge que operen a Arunachal. La seva ruta implica un dia més, evitable per qui disposa de vehicle propi per viatjar. Però és clar,  a 75€ persona i dia, aquest dia extra els suposa un gran negoci.

Tardem només 7 hores en arribar al checkpoint de Itanagar. Però un error en els permisos fa que el jeep compartit hagi de continuar el viatge sense nosaltres, havent-nos d’esperar que els militars indis posin solució, o pel contrari el viatge per Arunachal acaba aquí. La solució arriba al cap d’una hora gràcies a un superior que reconeix la signatura al permís i ens autoritza el pas. Per sort, una noia anglesa, que està estudiant les llengües del nord de l’Índia, que casualment passa en aquell moment pel checkpoint, ens porta amb el seu vehicle fins la ciutat.

L’endemà continuem el viatge a Ziro. El trajecte només dura 5 hores, però per una carretera més apropiada per les cabres que pels vehicles.

L’interès per aquest poblet no és altre que visitar les tribus Atapani.  Les dones d’aquesta tribu, famoses per la seva bellesa, eren segrestades per la tribu veïna Nishi.

Jove Atapani a missaPer evitar-ho, se’ls hi desfigurava la cara amb tatuatges i se’ls hi perforava el nas per introduir uns taps anomenats dat. Afortunadament, des que les dues tribus van signar un tractat de pau a la dècada dels 60, aquesta pràctica ja no es fa i fins i tot algunes dones opten per la cirurgia per tancar els forats i treure’s els tatuatges.

Iaia Atapani amb el nas perforatUna altra característica es la seva religió, la Donypolo, en que adoren al sol i la lluna. Però des que els missioners van ficar la pota per aquí, la majoria s’han convertit al cristianisme Baptista, tot i que barrejant-ho amb la seva religió.

Passem dos dies visitant aquestes aldees. Per fer-ho, agafem un tempo (un petit vehicle usat per transport públic) i anem als afores de Ziro, que és on estan situades. Els carrerons estrets ens donen l’oportunitat de veure millor com viuen i fins i tot de fer alguna ullada a l’interior de les cases, que estan construïdes amb bambú. Totes tenen a l’entrada el símbol Donypolo que les protegeix.

paisatge del nordest d'India

Cases amb el símbol Donypolo

Símbol Donypolo a l'entrada d'una casa

Dona Atapani

Anciana atapaniL’endemà ens espera amb una desagradable sorpresa. mentre esmorzem, el terra comença a tremolar. Només uns segons però suficients per atemorir-nos. És tracta de la  rèplica d’un terratrèmol de 6 graus que ha hagut a Myanmar, a menys de 200km de nosaltres. Ha estat una sensació ben estranya, però afortunadament no ha passat res.esglèsia baptista

Emprenem el camí cap al poble i al passar per fora d’una església Baptista ens conviden a assistir a la missa. El capellà ens dedica unes paraules i ens anima a llegir amb ell una lectura de la bíblia, amb llengua Atapani. Però tot i estar afalagats declinem amablement la invitació. La missa és, al meu parer, massa llarga (dues hores) però és molt entretinguda ja que la lectura dels textos sagrats la fan cantant, acompanyats de dues guitarres elèctriques i una bateria. A la sortida tenim la oportunitat de xerrar amb ells i conèixer una mica més com viuen. Ens ho passem molt bé.

Música en la missa baptistaDona atapani a missaA Ziro ens retrobem amb Zoran, un noi Eslovè que viatja sol i que havíem trobat a Along. Ell és l’únic occidental que hem vist a Arunachal i no ens estem de comentar tots tres les dificultats d’accedir a aquesta regió i de trobar altres viatgers amb els que compartir una estona.

Along, el sudest asiàtic de l’Índia

Assentat en mig d’un entorn brutal, amb rius, boscos, muntanyes i camps d’arròs, Along es pot considerar el sud-est asiàtic de l’India. Els seus habitants pertanyen a l’ètnia Adi, més emparentats amb les diferents ètnies del nord del sud-est asiàtic o de Yunnan, que dels indis.

Muntanyes amb boira
poblat amb cases de bambu i camps verds de herba

L’interessant d’aquesta zona és visitar els diferents poblets dels voltants.

paisatge del nord de l'India

Decidim anar fent auto-stop, cosa gens difícil ja que d’immediat algun vilatà et puja sorprès de veure algun viatger per aquí. I és que els pocs visitants que rep l’estat d’Arunachal Pradesh ho fan organitzats amb agències locals, atesa la dificultat d’obtenir els permisos i l’estat precari de les carreteres.
Kabu Village, imatge de dona AtapaniCaminem entre camps d’arròs segat fins arribar al Kabu Village, un poblat amb cases típiques construïdes amb bambú sobre quatre pilastres, per evitar la humitat, i el sostre de de palla. No hi ha carrers, només l’herba rasa del caminar de la gent. Entre les cases, nens jugant sobre l’herba humida, gallines, porquets i gossos completen el paisatge.
Nens a Along, en una cabanya de bambu

nena adi a kabhu village

El vell pont fet amb corda i bambú reposa inert sobre el riu, mentre a poca distància el pont nou, de ferro, anuncia un futur incert i ple de canvis en la vida i els costums dels Adi. Aquest pont era un dels punts d’interès d’aquesta zona, però fa pocs anys que es va trencar. Havia de ser una sensació increïble creuar pel pont vell, tot i que el nou ha millorat molt el trànsit de persones dels dos costats de la ribera.

riu de l'himalaia
riu i pedres
Muntanyes i riu de l'Himalaia

Per cert, que una parella d’indis ens van dir que els Adi cultiven uns pebrots tant picants que ni ells mateixos se’ls poden menjar. No cal dir res més!

Informació pràctica

Com anar, des de Dibrugarh: Teniu dues opcions ben diferents per arribar a Along. Si aneu via Pashigat, la millor opció es anar a l’hotel Kusum de Dibrugarh i contractar el servei de jeep compartit i ferri. Un cop allí, haureu de fer nit i buscar transport per l’endemà.

L’opció més directa, sobretot si teniu vehicle propi, es via Silapathar. Heu d’agafar un dels jeeps compartits que surten del carrer RKB Path (prop de l’estació de trens i del centre comercial). Aquest transport us portarà fins el ferri que creua el riu. Un cop a l’altra riba, heu d’agafar un transport per arribar fins a Silapathar on hi ha un bus diari a Along. Us recomanem que abans de fer aquest itinerari, parléssiu amb el Sr. Bhartia, propietari de l’hotel Kusum.

On dormir: No hi ha massa opcions d’allotjament a Along. Ens vam allotjar a l’hotel Agaam, 700Rs, amb bany. Molt bàsic i no massa net.

On menjar: No hi ha massa opcions per menjar a Along. Vam menjar bé en un restaurant, tipus terrassa, al segon pis d’un edifici del carrer principal, però només està obert de dia. Vam sopar a l’hotel, però el menjar és dolent i el servei desesperant.

Entrades relacionades Ruta per Arunachal Pradesh i Assam, India.

Dels camps de te de Dibrugarh a les muntanyes d’Along

Després de visitar a Sivasagar el temple més alt d’Índia dedicat a Shiva, arribem de nit a Dibrugarh amb la idea de passar un parell de nits i així poder visitar els camps de te abans de marxar a Along.Dona treballant en un camp de te

Ens allotgem a l’hotel East End, però el personatge del viatge el trobem a l’hotel Kusam, on aquest matí hem trucat per reservar els bitllets del ferri i el jeep a Pashigat. I és que com diu, a la web germana, el Gran Iconoclasta, fent referència al Gran Mahendra, en Barthia, el propietari de l’hotel, és un Gran. I això es nota amb el respecte que la gent li té quan passeges amb ell pel basar. I es que és tracta de tot un personatge que ens facilitarà molt la nostra estança a Dibrugarh i el trajecte fins Along.

Continua llegint

Monestir de Tawang

El monestir budista de Tawang, el més gran de l’Índia, domina la terra dels Monpes. Situat a 3500 metres d’alçada, queda a resguard d’un semi-cercle de pics nevats durant la major part de l’any. Va ser construït al segle XVII prop del llogaret on va néixer el 6è Dalai Lama. En aquell temps, aquesta regió formava part del Tibet, però el 1914 va passar a formar part de l’Índia britànica.

La visita a aquest monestir era l’objectiu d’aquest viatge i poder arribar fins allí va ser un somni. Però complir aquest somni no va ser fàcil d’aconseguir, l’estat de les carreteres d’Arunachal ho van posar difícil i el fred no va ajudar.

Continua llegint

Arunachal Pradesh i la línia McMahon

Foto Wikipedia

Foto Wikipedia

A principis del segle XX, Xina, centrada en els seus problemes interns i externs, juga un paper menor en la vida política a Àsia Central, mentre que l’Índia britànica i la Rússia tsarista s’enfronten en un conflicte silenciós que els britànics anomenen el Gran Joc.

Entre els seus objectius està el control del Tibet, un país desconegut en gran part, amb la previsió que algun dia s’obrirà a nous mercats. No obstant això, les autoritats tibetanes són molt resistents a qualsevol contacte amb l’exterior i els russos, els primers a fer un intent, fracassen.

Al 1904, la resposta britànica a una indiferència semblant es una expedició militar en el seu camí a Lhasa, que obliga els tibetans a obrir la seva frontera amb l’Índia, signant un tractat  – el Tractat de Lhasa – que estableix les fronteres entre el Tibet i Sikkim, regne independent sota la influència britànica en aquell moment, i que estableix un protectorat de facto econòmic del Regne Unit sobre el Tibet.

Dos anys més tard, el 27 abril 1906, Xina signa amb la Gran Bretanya la Convenció sobre el Tibet, confirmant el Tractat de Lhasa i reconeixent l’autoritat de l’Índia britànica al Tibet.

Al maig de 1910, la Xina envia un miler de soldats a Birmània, llavors part de l’Índia britànica, per instal·lar un lloc fronterer. Aquest fet preocupa als britànics per la visió expansionista de Xina.

El 1911, davant la caiguda de la dinastia Qing, els britànics decideixen convocar una conferència amb l’objectiu principal de preservar el Tibet com un estat tap entre la Xina i l’Índia. Amb aquest propòsit, es reuneixen els tres governs a Simla, per tal de concloure un tractat per marcar les fronteres definitives del Tibet. Aquesta conferència s’inaugura el 6 octubre 1913 sota els auspicis de Henry McMahon, administrador de l’Índia britànica.

Mentre que els britànics volen que el Tibet es convierteixi en un estat tap per contrarestar la influència de Rússia i el control dels brots expansionistes de la Xina, i els tibetans el reconeixement de la seva independència, proclamada el 1912 pel 13è  Dalai Lama, els xinesos desitgen incorporar en les seves àrees el territori oriental tibetà de Kham, conquerit per les tropes del general i cabdill Zhao Erfeng.

Per resoldre aquestes disputes i assumptes fronterers, Henry McMahon resolt l’11 de març de 1914 proposant un acord, que és acceptat pel representant del Dalai Lama però no pels xinesos. D’aquesta manera, el nou traçat de fronteres, que en general segueix la cresta de l’Himàlaia i que s’ha anomenat la Línia McMahon, queda en lletra morta, tot i que estableix la frontera actual entre el Tibet i l’India.

Aquesta línia, que fa quasi bé 100 anys va fer perdre una part de territori al Tibet, ha evitat la xinització d’aquesta regió i la preservació de la seva cultura i la seva llibertat.

Camí de Tawang, per la carretera de l’infern

El conductor del jeep que ens ha de portar a Tawang té pressa. Falta encara mitja hora per marxar i ja ha trucat a l’habitació. Ten minuts – li dic, però triguem el que toca fins l’hora acordada, no és qüestió de saltar-se l’esmorzar quan passarem el dia per la carretera.

En poc més d’una hora arribem al Dzong de Dirang. Es tracta d’una petita ciutadella de poc més de quatre cases i un gompa, que diuen que té més de 500 anys d’antiguitat. Les cases son de pedra emblanquinada i pel carrer només es veuen quatre dones i un grupet de nens. Es veu molta misèria aquí, però tot i que el lloc és interessant, quan arribi el turisme aquests ja no hi seran.

Continua llegint

Bomdila, a mig camí de Tawang

Al pati, les enormes olles estaven plenes d’arròs i de llenties i els nens feien cua per rebre el dinar. Els professors sortien de les aules amb el telèfon mòbil, disposats a fotografiar-nos i alguns nens se’ns apropaven amb el plat per acabar.

El joc de les preguntes i respostes s’havia acabat i la mainada marxava corrent a l’escola per continuar les classes. Amb aquest entreteniment, havíem pogut saber que la majoria eren de Tawang i que ja portaven aquí alguns mesos, els més grandets fins i tot anys.

Continua llegint

Tezpur, porta d’entrada a Arunachal Pradesh.

De Tezpur, la guia LP diu que és la ciutat més bonica d’Assam però en realitat aquí no hi ha res que veure, res que valgui la pena l’esforç de venir. I què fem aquí? us preguntareu. Doncs resulta que aquesta ciutat es pot considerar la porta d’accés a Arunachal i hem de fer els últims tràmits del permís.

Arribem de nit amb un jeep compartit des de Guwahati i ràpidament abandonem la idea d’allotjar-nos al Tourist Lodge – que la guia LP diu que està a “dos cuadras de la estación de autobuses”. Hagués estat més fàcil dir que estava a 100, 200 o els metres que fossin, però es veu que les “quadres” indiquen millor la distància entre dos punts…

Continua llegint