Harran, un poble amb més de 4000 anys d’història

Poble de Harran, a Urfa

Porta d’Alep

Harran és un dels llocs habitats més antics de la Humanitat, tant que fins i tot surt al Génesis, ja que Abraham (o Ibrahim) va residir allí.

Aquest petit llogaret, format per una dotzena de cases i quatre carrers de terra que no porten enlloc, té una història antiquísima: ja al 800 a.C. va ser un centre de culte a Sin, el Deu de la Lluna.

Àrab i cavall per portar turistes

El seu tret més característic són les antigues cases colmena, una construcció de fang, amb el sostre elevat i cònic, que protegeix de la calor i del fred. El disseny original data del segle III a.C. però les cases actuals tenen uns 200 anys i s’utilitzen com a estable pels animals, perquè els actuals habitants vieun en cases més modernes, amb aparells d’aire acondicionat i antena parabòlica. Això és degut als beneficis obtinguts de les plantacions de cotó, que es reguen gràcies a la presa Ataturk. Una presa que redueix el cabdal del riu Èufrates i l’aportació hidríca a Siria.

Cases colmena a Harran

Cases de fang de Harran

Interior casa colmena de Harran

Un parell de cases antigues han estat rehabilitades per als turistes, amb cert èxit, si ens guiem pel número d’autobusos aparcats a la vora (un). Nosaltres preferim passar de llarg i seguir el nostre camí en direcció al castell, a la tornada ja ho visitarem.

El castell, que està aixecat sobre una antiga fortalesa hitita, va ser restaurat pels fatimís al voltant del 1059. Poc es conserva d’aquesta fortalesa, tot just els murs exteriors i el pati. No hi ha vigilant i el seu únic habitant és un gos mestís i els seus cadells, que dormen a l’ombra.

Castell sobre antiga fortalesa hitita

Interior de la fortalesa

El que més ens ha agradat d’aquesta zona han estat les ruïnes de l’antiga Ulu Cami, construïda al segle VIII per Marwan II, l’últim califa dels omeies. El minaret quadrat i uns arcs és tot el que en queda de la mesquita més antiga d’Anatòlia i la que fou la primera madrassa de l’Islam.

Ulu cami i minaret

Ulu Cami i minaret quadrat

Tot i que aquest recinte està vallat, no sembla que el govern turc tingui intenció de restaurar-lo, així que més val que ho visteu d’immediat, no sigui que d’aquí un anys ja no quedi res.

Sanliurfa, la ciutat natal d’Abraham

Ciutat de Sanliurfa des del castellSanliurfa és una de les ciutats més antigues de la humanitat. Es creu que 3.500 anys AC, era un poderós estat aliat dels faraons egipcis. En aquesta ciutat va nàixer Abraham, va ser dominada pels assiris, el Gran Alexandre la va conquerir i li va canviar el nom per Edesa, va ser també una ciutat romana, àrab, armènia, bizantina, otomana i finalment part de l’actual Turquia.

La seva població és kurda en un 60%. La resta de població és àrab i una minoria turca. És fàcil deduir qui és àrab, ja que aquests solen portar un mocador molt vistós de color lila al cap. Algunes dones àrabs tenen la barbeta tatuada amb estels i punts negres.

Homes àrabs asseguts al basar de Sanliurfa

dona àrab amb el fill als braços

Els basars són antics i autèntics, aquí no arriba el turisme i els productes van orientats al dia a dia de la població local, res a veure amb els basars d’Istanbul. Els venedors et conviden constantment a çay, tant, que podries acabar el dia amb 10 o 15 tasses de te. Fins i tot dubtàvem de titular aquesta entrada com a Sanliurfa, la ciutat dels mil tes.

És una ciutat fantàstica, de les més maques que hem estat mai. Els seus parcs i jardins sempre estan plens de gent asseguda als bancs, gaudint de la fresca mentre es relaxen amb el xiuxiueig de l’aigua que córre pels estanys i petits canals.

Parc a sanliurfa

teteria al basar de Sanliurfa

Basar de Sanliurfa, Turquia

venedor de cafè pel basar

Venedor de cafè pel basar

En aquesta àrea es troba la mesquita de Mevlid-i Halil Camii, on hi ha la cova on va nàixer Abraham, Ibrahim pels musulmans. Dintre hi ha un pou, que segons la creença popular, les seves aigües són miraculoses.

En un extrem, creuant el parc, es troba Balikli Göl, amb un estany ple de carpes. La llegenda diu que quan Abraham va ser condemnat a la pira funerària per destruir deus pagans, Déu va convertir el foc en aigua i els troncs en peixos. Així, qui mengi aquests peixos es quedarà cec.

estanc d'Abraham i madrassa

escola corànica

Nosaltres no vam voler temptar la sort i vam preferir gaudir d’uns delicios kebabs de aubergínia i tomaquet, asseguts confortablement en uns bancs gaudint de l’ambient del basar. Es pot demanar més?

menjant kebabs al basar de sanliurfa

Mardin, un balcó a la Mesopotàmia

Mardin, Turquia

Mardin és un museu a l’aire lliure en el què no cal pagar entrada per gaudir d’un casc antic que et sorprèn a cada pas, mostrant-te una església ortodoxa, un caravanserai o una mesquita, amagades entre els estrets i costeruts carrerons.

I es que Mardin és una antiga i preciosa població que s’assenta sobre un turó davant les tòrrides planures de la Mesopotàmia, que s’estenen cap a Síria, a només 100 km. Amb una història de més de 3.500 anys, ha estat governada per cristians assiris, àrabs, seljúcides, kurds, mongols, perses i otomans i  l’arquitectura que han deixat –la majoria seljúcida- està sent restaurada per optar a ser declarada Patrimoni de la Humanitat.

façana de la mesquita d'Ulu CAmii, Mardin, Turquia

Mesquita de Mardin, Turquia

Reflexes a Mardin, turquia

A 6 km es troba el monestir siri ortodox de Deyrul Zafaran, antigament seu del Patriarcat Ortodox Siri. Edificat l’any 495 sobre un antic temple dedicat al Sol, a  l’actualitat només queda un monjo, d’origen germànic. I és que després de la I Guerra Mundial, les minories cristianes d’aquesta regió van haver de fugir a Síria davant la repressió turca.

Monestir cristià, siri ortodox, a la mesopotàmia

Mihrab amb el símbol de la creu

Ens va sorprendre veure un mihrab amb la creu cristiana, però no podem oblidar que l’islam és posterior al cristianisme. I és que l’església ortodox síria practica una de les formes més antigues del cristianisme on fins i tot la forma de resar és similar a la dels musulmans, però fent el senyal de la creu. El llenguatge emprat és l’arameu, a diferència de l’església romana que era el llatí.

Temole del sol a Deyrul Zafaran

En el soterrani es pot veure l’antic temple dedicat al sol. Sorprèn la forma del sostre amb les pedres encaixades sense que cap biga les suporti.

En una casa particular de Mardin

Dediquem la tarda a passejar per Mardin, intentant trobar el millor lloc per fer una foto de la població. Però aconseguir la foto de la capçalera no  ha estat una tasca fàcil. Caminem per carrerons amunt i avall, intentant trobar la millor perspectiva. Però es inútil, doncs les cases sempre ens tapen. Fins que en una d’elles la Songul ens convida a pujar. Quedem sorpresos: des d’una balconada es veu tota la població desparramant-se pendent avall cap a les planes mesopotàmiques. Ens convida a cafè i ens presenta tota la família, totes dones, ja que els marits estan treballant a Istanbul.

I satisfets de com ha anat el dia, ho celebrem sopant en una terrassa gaudint de les vistes de la nit sobre la Mesopotàmia.

Minaret amb les ciutats il·luminades al fons


Ziro, la terra dels Atapani

Arribar a Ziro des d’Along no ha estat senzill. Optem per anar a Itanagar via Assam, ja que la carretera està en millor estat i evitar anar via Daporijo, tal i com fan les petites agències de viatge que operen a Arunachal. La seva ruta implica un dia més, evitable per qui disposa de vehicle propi per viatjar. Però és clar,  a 75€ persona i dia, aquest dia extra els suposa un gran negoci.

Tardem només 7 hores en arribar al checkpoint de Itanagar. Però un error en els permisos fa que el jeep compartit hagi de continuar el viatge sense nosaltres, havent-nos d’esperar que els militars indis posin solució, o pel contrari el viatge per Arunachal acaba aquí. La solució arriba al cap d’una hora gràcies a un superior que reconeix la signatura al permís i ens autoritza el pas. Per sort, una noia anglesa, que està estudiant les llengües del nord de l’Índia, que casualment passa en aquell moment pel checkpoint, ens porta amb el seu vehicle fins la ciutat.

L’endemà continuem el viatge a Ziro. El trajecte només dura 5 hores, però per una carretera més apropiada per les cabres que pels vehicles.

L’interès per aquest poblet no és altre que visitar les tribus Atapani.  Les dones d’aquesta tribu, famoses per la seva bellesa, eren segrestades per la tribu veïna Nishi.

Jove Atapani a missaPer evitar-ho, se’ls hi desfigurava la cara amb tatuatges i se’ls hi perforava el nas per introduir uns taps anomenats dat. Afortunadament, des que les dues tribus van signar un tractat de pau a la dècada dels 60, aquesta pràctica ja no es fa i fins i tot algunes dones opten per la cirurgia per tancar els forats i treure’s els tatuatges.

Iaia Atapani amb el nas perforatUna altra característica es la seva religió, la Donypolo, en que adoren al sol i la lluna. Però des que els missioners van ficar la pota per aquí, la majoria s’han convertit al cristianisme Baptista, tot i que barrejant-ho amb la seva religió.

Passem dos dies visitant aquestes aldees. Per fer-ho, agafem un tempo (un petit vehicle usat per transport públic) i anem als afores de Ziro, que és on estan situades. Els carrerons estrets ens donen l’oportunitat de veure millor com viuen i fins i tot de fer alguna ullada a l’interior de les cases, que estan construïdes amb bambú. Totes tenen a l’entrada el símbol Donypolo que les protegeix.

paisatge del nordest d'India

Cases amb el símbol Donypolo

Símbol Donypolo a l'entrada d'una casa

Dona Atapani

Anciana atapaniL’endemà ens espera amb una desagradable sorpresa. mentre esmorzem, el terra comença a tremolar. Només uns segons però suficients per atemorir-nos. És tracta de la  rèplica d’un terratrèmol de 6 graus que ha hagut a Myanmar, a menys de 200km de nosaltres. Ha estat una sensació ben estranya, però afortunadament no ha passat res.esglèsia baptista

Emprenem el camí cap al poble i al passar per fora d’una església Baptista ens conviden a assistir a la missa. El capellà ens dedica unes paraules i ens anima a llegir amb ell una lectura de la bíblia, amb llengua Atapani. Però tot i estar afalagats declinem amablement la invitació. La missa és, al meu parer, massa llarga (dues hores) però és molt entretinguda ja que la lectura dels textos sagrats la fan cantant, acompanyats de dues guitarres elèctriques i una bateria. A la sortida tenim la oportunitat de xerrar amb ells i conèixer una mica més com viuen. Ens ho passem molt bé.

Música en la missa baptistaDona atapani a missaA Ziro ens retrobem amb Zoran, un noi Eslovè que viatja sol i que havíem trobat a Along. Ell és l’únic occidental que hem vist a Arunachal i no ens estem de comentar tots tres les dificultats d’accedir a aquesta regió i de trobar altres viatgers amb els que compartir una estona.

Along, el sudest asiàtic de l’Índia

Assentat en mig d’un entorn brutal, amb rius, boscos, muntanyes i camps d’arròs, Along es pot considerar el sud-est asiàtic de l’India. Els seus habitants pertanyen a l’ètnia Adi, més emparentats amb les diferents ètnies del nord del sud-est asiàtic o de Yunnan, que dels indis.

Muntanyes amb boira
poblat amb cases de bambu i camps verds de herba

L’interessant d’aquesta zona és visitar els diferents poblets dels voltants.

paisatge del nord de l'India

Decidim anar fent auto-stop, cosa gens difícil ja que d’immediat algun vilatà et puja sorprès de veure algun viatger per aquí. I és que els pocs visitants que rep l’estat d’Arunachal Pradesh ho fan organitzats amb agències locals, atesa la dificultat d’obtenir els permisos i l’estat precari de les carreteres.
Kabu Village, imatge de dona AtapaniCaminem entre camps d’arròs segat fins arribar al Kabu Village, un poblat amb cases típiques construïdes amb bambú sobre quatre pilastres, per evitar la humitat, i el sostre de de palla. No hi ha carrers, només l’herba rasa del caminar de la gent. Entre les cases, nens jugant sobre l’herba humida, gallines, porquets i gossos completen el paisatge.
Nens a Along, en una cabanya de bambu

nena adi a kabhu village

El vell pont fet amb corda i bambú reposa inert sobre el riu, mentre a poca distància el pont nou, de ferro, anuncia un futur incert i ple de canvis en la vida i els costums dels Adi. Aquest pont era un dels punts d’interès d’aquesta zona, però fa pocs anys que es va trencar. Havia de ser una sensació increïble creuar pel pont vell, tot i que el nou ha millorat molt el trànsit de persones dels dos costats de la ribera.

riu de l'himalaia
riu i pedres
Muntanyes i riu de l'Himalaia

Per cert, que una parella d’indis ens van dir que els Adi cultiven uns pebrots tant picants que ni ells mateixos se’ls poden menjar. No cal dir res més!

Informació pràctica

Com anar, des de Dibrugarh: Teniu dues opcions ben diferents per arribar a Along. Si aneu via Pashigat, la millor opció es anar a l’hotel Kusum de Dibrugarh i contractar el servei de jeep compartit i ferri. Un cop allí, haureu de fer nit i buscar transport per l’endemà.

L’opció més directa, sobretot si teniu vehicle propi, es via Silapathar. Heu d’agafar un dels jeeps compartits que surten del carrer RKB Path (prop de l’estació de trens i del centre comercial). Aquest transport us portarà fins el ferri que creua el riu. Un cop a l’altra riba, heu d’agafar un transport per arribar fins a Silapathar on hi ha un bus diari a Along. Us recomanem que abans de fer aquest itinerari, parléssiu amb el Sr. Bhartia, propietari de l’hotel Kusum.

On dormir: No hi ha massa opcions d’allotjament a Along. Ens vam allotjar a l’hotel Agaam, 700Rs, amb bany. Molt bàsic i no massa net.

On menjar: No hi ha massa opcions per menjar a Along. Vam menjar bé en un restaurant, tipus terrassa, al segon pis d’un edifici del carrer principal, però només està obert de dia. Vam sopar a l’hotel, però el menjar és dolent i el servei desesperant.

Entrades relacionades Ruta per Arunachal Pradesh i Assam, India.

Dels camps de te de Dibrugarh a les muntanyes d’Along

Després de visitar a Sivasagar el temple més alt d’Índia dedicat a Shiva, arribem de nit a Dibrugarh amb la idea de passar un parell de nits i així poder visitar els camps de te abans de marxar a Along.Dona treballant en un camp de te

Ens allotgem a l’hotel East End, però el personatge del viatge el trobem a l’hotel Kusam, on aquest matí hem trucat per reservar els bitllets del ferri i el jeep a Pashigat. I és que com diu, a la web germana, el Gran Iconoclasta, fent referència al Gran Mahendra, en Barthia, el propietari de l’hotel, és un Gran. I això es nota amb el respecte que la gent li té quan passeges amb ell pel basar. I es que és tracta de tot un personatge que ens facilitarà molt la nostra estança a Dibrugarh i el trajecte fins Along.

Continua llegint

Sivasagar i el temple més alt d’Índia dedicat a Shiva

Sivasagar és avui una ciutat decadent, bruta i amb molta pol·lució. La que va ser capital de la dinastia Ahom, que va dominar Assam durant més de 600 anys, presenta pocs atractius per al viatger, encara que no és un mal lloc per passar una o dues nits.

Carrer de Sivasagar

Arribem des del Parc Nacional de Kaziranga en caure la tarda, trobem l’hotel gràcies a dos indis cristians baptistes -que estrany sona, no? – ens porten amb el seu cotxe. I és que per molt que preguntem, ningú sembla conèixer la seva situació tot i estar a un pas de l’estació de bus.

Continua llegint

Parc Nacional de Kaziranga, Assam, India

Tezpur ens rebia a les fosques, amb tot tancat, sense cap possibilitat de menjar. Cansats, plens de pols i amb els ossos mòlts. Vam tirar la motxilla al fons de l’habitació i ens vam ficar al llit sense ni tan sols dutxar-nos. Tawang i el fred quedaven ja lluny, a 16 hores de viatge, per una carretera infernal, en un jeep compartit amb altres 8 persones. Havia estat un dia dur, dels que més en aquest viatge. Estàvem famolencs: sense esmorzar, sense dinar, sense sopar.

L’endemà al matí, una bona dutxa i un bon esmorzar ens va tornar el bon humor. Vam mirar el full de ruta: el nostre següent destí era Ziro, a dos dies de viatge. Massa. Havíem de canviar la ruta i descansar. Tocava mirar el mapa: el Parc Nacional de Kaziranga quedava tan sols a un parell d’hores. I perquè no?

Cartell amb el cens d'animals del parc
Cens d’animals del parc

Aquest parc compta amb la major població de rinoceronts d’Àsia i un bon nombre d’exemplars de bisó indi, cérvols, elefants i tigres, encara que aquests últims són força difícils de veure. A més, al costat del parc hi ha plantacions del famós te d’Assam, que embelleix un paisatge ja de per si bonic.

Núria a la vora dels camps del famós té d'Assam

Ens allotgem en un bàsic, però bonic bungalow amb terrassa i jardí, a un preu ridícul. Allà coincidim amb Steve i Jane, una parella molt simpàtica que venien de Arunachal i ens proporcionarien molta informació. Amb ells vam acordar contractar un tour amb tot terreny per la part central del parc, per intentar veure rinoceronts.

Així, al matí, estàvem ja pujats en el 4 × 4 per visitar el par, amb guàrdia armat i tot!! No cal dir que de rinoceronts pràcticament no en vam veure cap, però de turistes indis un munt. Tot i així, va valer la pena arribar fins aquí perquè els paisatges eren bonics i sobretot per trobar algú amb qui xerrar després de tants dies sols.

Turistes indis dalt dels elefants pel mig del parc nacional

Turistes indis dalt dels tot terreny

Ens vam acomiadar al migdia, el parc estava ple i no vam tenir la possibilitat de quedar-nos una nit més. Partíem en direccions oposades, ells cap a Guwahati i nosaltres cap a Sivasagar, on arribaríem al caure la tarda.

Trobar hotel va ser complicat, per molt que preguntàvem ningú ens sabia indicar. Però la sort es va aliar amb nosaltres en forma de turistes indis, que ens van pujar al seu cotxe i ens van portar fins a l’hotel que els vam indicar, on es van acomiadar de nosaltres amb una abraçada. I és que si en general la gent a Àsia és molt amable, a Assam aquesta amabilitat és extraordinària.