Seleucia Pieria: el port de la Ruta de la Seda i el túnel dels emperadors romans Tito i Vespasià

Antioquia era una de les ciutats més importants de la Ruta de la Seda. La seva importància era deguda al port de Seulecia Pieria, l’actual Cevlik. Un petit poble banyat per la Mediterrània que recollia la seda d’Orient i la transportava fins Roma.

En aquell temps, només Roma i Alexandria eren més grans que Antioquia. Mentre el comerç circulava per la Ruta de la Seda, aquesta ciutat controlava el tràfic a Orient i les flotes mercants a Occident.

mapa de la Ruta de la Seda de Xian a Roma

Però el port tenia problemes degut a la crescuda dels barrancs per les pluges. Així que els legionaris de Tito i Vespasià van construir un túnel per desviar l’aigua, de 930 metres de llarg per 7 metres d’alçada, totalment excavat en la roca viva. Ho van poder fer gràcies als 10.000 presoners fets en la guerra de Judea. Continua llegint

Per la Ruta de la Seda: passejant pel basar de Sanliurfa

Interior del basar de SanliurfaUns dits pintats amb henna assenyalen una polsera d’or de l’aparador. Des de l’altre costat del vidre, veig les mans del venedor que la retiren i se l’enduen cap a dins. La dona s’arregla el mocador i, sense mostrar un bri d’admiració, n’assenyala una altra. Forma part del regateig, que es troba molt arrelat des de fa mil·lennis en aquestes terres de la Mesopotàmia.

El carrer Sarayonu Caddesi m’encamina cap a l’antiquíssim basar de Sanliurfa, conegut per ser un dels més concorreguts i evocadors de Turquia. Les joieries s’arrengleren una al costat de l’altra, amb luxosos rètols negres i cal·ligrafies que semblen d’or. Les botigues del tèxtil de la llar, amb les portes obertes de bat a bat, deixen escapar bufegades d’aire fred procedents de potents aparells d’importació. Més endavant, l’aroma de perfums d’imitació m’acompanya uns metres, fins que l’enganxós fum dels kebabs dels restaurants es fa omnipresent.

El carrer gira cap a la dreta buscant l’ombra de les construccions més altes. Als seus baixos, txaikanes, lokantasi i restaurants locals despleguen un repertori de taules i cadires de miniatura. Sóc ja als voltants del basar.

Venedor de cafè al basarUn venedor de cafè fa sonar dues tassetes de llautó picant-les entre sí. És el cling clang característic que tothom coneix i que indica la seva arribada. Duu la tetera a l’esquena, gran i lluenta. Quan algú li demana un vas, s’ajup cap endavant i del llarg coll hi mana el cafè, turc és clar, fortament especiat. El segueixo carrer endins, allà on l’aroma enyorat dels basars d’Orient es fa cada cop més intens i embriagador. Veig piràmides de gingebre en pols, canyella, comí, coriandre, curri de l’Índia, sumac, clau, pebre i tantes altres delicioses aromes que encara no conec. Trenats de cebes, alls, pebrots i nyores pengen dels tendals com els serrells d’una cortina.

Continua llegint

El monestir de Sant Simeó l’Estilita el jove i la primera església del cristianisme

Al segle VI, quan la corrupció dominava la ciutat d’Antioquia i la bruixeria estava arrelada en la societat i en el clero, els preocupats antioquians acudien a Simeó l’Estilita -el jove- que des de dalt la seva columna cridava amenaces i advertències als fidels, perquè és penedissin i esmenessin els seus pecats.

Simeó tenia poders extraordinaris. La pols de la seva roba era més eficient que el cocodril rostit i el formatge bizantí mesclat amb cera. La seva pols podia curar l’estrenyiment, causar lepra a un incrèdul i ressuscitar un ase.

Pintura de Sant Simeó l'Estilita damunt la seva columnaPintura extreta de www.syriatourism.org

En una de les manifestacions religioses més insòlites de devoció cristiana, l’objecte de reverència era un home viu i laic. Tant, que Simeó veia com l’església s’edificava al seu voltant, a diferència de la de Sant Simeó l’Estilita -el vell- que es va edificar un cop va ser mort.

La catedral edificada era immensa i la nau principal en comptes de mirar cap a l’altar mirava cap al sant, en signe de la seva devoció i poder. La seva columna era el centre d’un octògon on els capitells de marbre, en forma de cistell, estaven delicadament tallats i tota l’edificació mostrava la seva bellesa i ostentació que la societat li era capaç de mostrar.**

Continua llegint

Antioquia d’Orontes (Antakya), la ciutat de la pau

Buscant el Mediterrani

Tot i que en principi la idea era arribar fins al port de la mítica Alexandreta, no hi havia dubte que Antakya era millor opció. No només per tractar-se d’una antiga vila romana -per la que van passar perses, bizantins, àrabs, armenis, sarraïns, creuats i seljúcides- si no perquè aquesta petita ciutat de pas, utilitzada des de fa molts anys pels viatgers per anar a Síria, tenia a la seva vora tres llocs d’interès que valia la pena veure:  La cova on van viure Sant Pere i Sant Pau i on diuen que els cristians es van reunir per primer cop per resar, el monestir de Sant Simeó l’Estilita -el jove- i sobretot el túnel excavat durant el mandat dels emperadors Tito i Vespasià i el port romà de Seleucia Pieria, on arribava la seda importada des de la llunyana terra dels Sers i embarcava rumb a Roma.

Però com que tot això donaria per un post molt llarg, deixarem l’església de Sant Pere, el monestir i el port per una altra entrada i en aquesta ens centrarem en Antakya.

Vista general de la ciutat d'antioquia (Antakya)Antioquia vista des de l’església de Sant Pere

Vam arribar buscant el mar. Tants dies per les desèrtiques planes mesopotàmiques ens havien fet enyorar la Mediterrània, sentir la seva brisa i treure’ns de damunt la pols i la calor. A més, necessitàvem trobar una ciutat amb aeroport ja que en pocs dies acabàvem el viatge i hauríem de tornar a Istanbul.

La ciutat ens va sorprendre gratament. Dividida en dues parts pel riu Orontes, una ampla vorera de fusta feia agradable el passeig. A la part antiga es veien els minarets de les mesquites però també les creus de les esglésies ortodoxes, catòliques i protestants. I vet aquí que en una d’elles era on ens volíem allotjar. Ja que un dels objectius d’aquest viatge era conèixer els inicis del cristianisme, què podia ser millor per posar punt i final a la ruta que allotjar-nos en una hostaleria per pelegrins?
Casc antic d'antioquia

DSCF1070

Església Ortodoxa Síria d’Antioquia

Un cop de telèfon i al cap d’uns minuts va venir a buscar-nos en Luis, un monjo andalús que portava anys per l’Orient Mitjà. Bé, monjo, el que és diu monjo no ho era perquè en el moment en què havia de jurar els vots li va tocar fugir del seu monestir, situat a Síria. Ara s’estava a casa la Barbara, que tampoc és que semblés una monja com les que estem acostumats a veure de tant en tant per aquí. I tot plegat ens va semblar molt surrealista.

Però sí que disposava d’allotjaments per peregrins i quins allotjaments! Dues cases antigues amb pati interior i cuina a la nostra disposició… i a més érem els únics clients. No cal dir que vam acceptar d’immediat! A més, per allotjar-nos, no ens va posar una de les condicions que més patíem: haver d’anar a missa!

Pati interior de l'allotjament de l'esglèsia católica de AntioquiaPati interior de l'allotjament de l'esglèsia católica de AntioquiaPati de l’allotjament de peregrins de l’església catòlica d’Antioquia

I és que la Barbara té llogades tres cases al mig del casc antic. Una és per allotjar els peregrins, a l’altra viu ella i la tercera és usada com a local social per donar classes de música, literatura, etc…

Així que ja ho sabeu, si per casualitat us perdeu per aquesta ciutat – i jo us ho recomano, perquè l’ambient és únic i és respira una pau i una tolerància dificil de trobar- no dubteu en buscar la Barbara que us procurarà allotjament de primera classe per un preu ridícul.

Més imatges de l'allotjament i d'Antioquia a Flickr
La resta d'articles d'aquest viatge: Anatòlia sud-oriental

					

Gaziantep: el jaciment romà de Zeugma

Gaziantep és una ciutat que s’ha situat als mapes turístics arrel de la descoberta de nombrosos mosaics al jaciment romà de Zeugma, a pocs kilòmetres de la ciutat, durant les obres de construcció de la presa de Birecik.

Els mosaics més propers a l’aigua van haver de ser desenterrats amb un marge escàs de temps – alguns en menys de 24 hores – ja que les obres de la presa mai es van aturar i el nivell de l’aigua pujava a diari. Així que és fàcil entendre que sota les aigües deuen haver encara més tresors arqueològics que probablement s’hauran perdut per sempre més.

Mosaic amb escena de poseidóMosaic de Poseidón

Veient això, un arriba a la conclusió que llocs tant macos com Hasankeyf, que porten anys lluitant per no perdre el seu ric patrimoni sota les aigues del Tigris, tenen aquesta guerra perduda amb el govern turc.

La visita comença amb un audiovisual que il·lustra la prospera història de la vila romana de Zeugma, que fou destruïda per causes naturals i la seva desaparició sota les aigües per la construcció de la presa.

Mosaic i columnes romanes al museu de Gaziantep

Mosaic que representa una noia gitana o Alexandre el GranLa nena gitana o Alexandre el Gran?

Després d’aquesta explicació un es perd entre les sales, banys i columnes, contemplant els magnífics mosaics fets amb petites tessel·les de colors.

Dediquem la tarda a perdre’ns pel basar i els voltants de la kale, tot molt restaurat i al nostre parer, bastant turístic. Però turístic turc perquè d’occidentals no en veiem enlloc.

Edifici del basar de gaziantepCaravanserai al basar de Gaziantep

Iglesia en restauració a GaziantepEsglèsia de Kendirli

Que més us havia de dir?…ah sí! que a Gaziantep fan les millors baklaves de Turquia. I realment en podem donar fe que són excepcionals. Així que si poseu aquesta ciutat al vostre itinerari, en sortireu plenament satisfets!

Plat amb dolços típics de TurquiaBaklaves de festucs

Nemrut Dagi, un Patrimoni de la Humanitat a tocar del cel

Nemrut Dagi era un dels llocs de Turquia que feia temps que volíem visitar. I ara, des de Sanliurfa, per fi teníem l’ocasió de fer-ho.

Vam seguir els consells de German Aguilar i de Marta Leonor Vidal, autors dels blogs El Último Bazar i El Diwan (tots dos molt recomanables) i varem decidir fer la visita per veure la posta de sol en comptes de la sortida.

Donat que la nostra ruta continuava pel sud, la millor opció era contractar un tour per anar i tornar el mateix dia. Així, a primera hora del matí, en Yusuf ens va venir a recollir amb el seu cotxe. Bon conductor i bon guia, però tan pesat, que encara no portàvem deu minuts en el cotxe que ja l’hagués tirat per la finestra.

La primera parada va ser a la presa Attaturk. En Yusuf n’estava ben orgullós i explicava amb passió que gràcies a aquesta enorme presa, el paisatge sec estava canviant. Els llacs substituïen la sorra i els camps de cotó i festucs s’estenien per la regió, proporcionant riquesa als seus habitants.

Presa d'Attaturk a Turquia

Presa d'Attaturk al riu Èufrates

Però el que no explicava és que aquest projecte havia provocat un augment d’enfermetats com la malària, diarrea, disenteria i tensions polítiques amb la veïna Síria al interrompre el curs natural del riu Èufrates.

Va insistir en que ens havíem de mullar la cara amb aigua del riu, ja que donava sort. I ja que feia molta calor, no ens va venir malament aquest toc de superstició.
Al mullar-me, vaig tancar els ulls i vaig desitjar que durant la resta del trajecte, en Yusuf estigués callat. No va funcionar.

Més endavant ens esperava el KarakusTümülüs, un túmul funerari artificial construït l’any 36 a.C. Una mena de mini Nemrut Dagi, amb bones vistes de la regió.

Karakus Tumulus 01

_Karakus Tumulus 04

_Karakus Tumulus 03Per dinar vam haver d’insistir ja que Yusuf semblava que no tingués intenció de parar enlloc. Potser es pensava que amb çais passaríem el dia. Vam dinar en un restaurant a la vora del pont Cendere, una deliciosa truita de verdures i ou anomenada menemen. I mentre ens cuinaven el plat, vam aprofitar per visitar aquest pont, que va ser construït pels romans al segle II i fins fa poc encara s’utilitzava per a que els vehicles poguessin creuar el riu.

Pont romà de Cendere

Gorges i riu del pont CendereA pocs quilòmetres del pont es troben les restes d’Arsameia, la capital de Comagene, fundada per Mitridates I al voltant de l’any 80 a.C. S’accedeix per un petit sender que volta la muntanya, on es van trobant esteles que representen diverses deïtats. Val la pena parar a veure-ho, doncs el lloc és ben bonic.

Arsemeia Nymphaios

Arsemeia Nymphaios

Arsemeia Nymphaios

Arsemeia Nymphaios I l’última parada era Nemrut Dagi, inclosa dins la llista de Patrimoni de la Humanitat. El túmul funerari està situat dalt d’un cim de 2150 metres i va ser edificat per Antíoco I Epífanes (64-38 a.C.). Està format per dos temples, dels que només queden les figures, que representen al rei, els seus avantpassats i algunes deïtats com Mitra, Fortuna o Zeus-Ahura Mazda.

Figures a Nemrut Dagi
Nemrut Dagi  Patrimoni de la Humanitat
Nemrut Dagi  Patrimoni de la Humanitat

Núria i Lluis a Nemrut Dagi

El cert és que impressiona veure aquests enormes caps al terra, construïts dalt d’un cim enmig del no res i pensar en com devien patir qui els van construir.

La tornada a Urfa la vam fer per una altra carretera, a través d’una vall verda i boscosa, amb petits llogarets, on els minarets s’alçaven buscant tocar el cel. Una zona ben maca que esperem visitar en una altra ocasió.

Entrades relacionades

Rumb a Istanbul

Mardin, un balcó a la Mesopotàmia

Sanliurfa, la ciutat d’Abraham

Harran, un poble amb més de 4.000 anys d’història

Informació pràctica

Guia de viatge per Turquia

Harran, un poble amb més de 4000 anys d’història

Poble de Harran, a Urfa

Porta d’Alep

Harran és un dels llocs habitats més antics de la Humanitat, tant que fins i tot surt al Génesis, ja que Abraham (o Ibrahim) va residir allí.

Aquest petit llogaret, format per una dotzena de cases i quatre carrers de terra que no porten enlloc, té una història antiquísima: ja al 800 a.C. va ser un centre de culte a Sin, el Deu de la Lluna.

Àrab i cavall per portar turistes

El seu tret més característic són les antigues cases colmena, una construcció de fang, amb el sostre elevat i cònic, que protegeix de la calor i del fred. El disseny original data del segle III a.C. però les cases actuals tenen uns 200 anys i s’utilitzen com a estable pels animals, perquè els actuals habitants vieun en cases més modernes, amb aparells d’aire acondicionat i antena parabòlica. Això és degut als beneficis obtinguts de les plantacions de cotó, que es reguen gràcies a la presa Ataturk. Una presa que redueix el cabdal del riu Èufrates i l’aportació hidríca a Siria.

Cases colmena a Harran

Cases de fang de Harran

Interior casa colmena de Harran

Un parell de cases antigues han estat rehabilitades per als turistes, amb cert èxit, si ens guiem pel número d’autobusos aparcats a la vora (un). Nosaltres preferim passar de llarg i seguir el nostre camí en direcció al castell, a la tornada ja ho visitarem.

El castell, que està aixecat sobre una antiga fortalesa hitita, va ser restaurat pels fatimís al voltant del 1059. Poc es conserva d’aquesta fortalesa, tot just els murs exteriors i el pati. No hi ha vigilant i el seu únic habitant és un gos mestís i els seus cadells, que dormen a l’ombra.

Castell sobre antiga fortalesa hitita

Interior de la fortalesa

El que més ens ha agradat d’aquesta zona han estat les ruïnes de l’antiga Ulu Cami, construïda al segle VIII per Marwan II, l’últim califa dels omeies. El minaret quadrat i uns arcs és tot el que en queda de la mesquita més antiga d’Anatòlia i la que fou la primera madrassa de l’Islam.

Ulu cami i minaret

Ulu Cami i minaret quadrat

Tot i que aquest recinte està vallat, no sembla que el govern turc tingui intenció de restaurar-lo, així que més val que ho visteu d’immediat, no sigui que d’aquí un anys ja no quedi res.

Sanliurfa, la ciutat natal d’Abraham

Ciutat de Sanliurfa des del castellSanliurfa és una de les ciutats més antigues de la humanitat. Es creu que 3.500 anys AC, era un poderós estat aliat dels faraons egipcis. En aquesta ciutat va nàixer Abraham, va ser dominada pels assiris, el Gran Alexandre la va conquerir i li va canviar el nom per Edesa, va ser també una ciutat romana, àrab, armènia, bizantina, otomana i finalment part de l’actual Turquia.

La seva població és kurda en un 60%. La resta de població és àrab i una minoria turca. És fàcil deduir qui és àrab, ja que aquests solen portar un mocador molt vistós de color lila al cap. Algunes dones àrabs tenen la barbeta tatuada amb estels i punts negres.

Homes àrabs asseguts al basar de Sanliurfa

dona àrab amb el fill als braços

Els basars són antics i autèntics, aquí no arriba el turisme i els productes van orientats al dia a dia de la població local, res a veure amb els basars d’Istanbul. Els venedors et conviden constantment a çay, tant, que podries acabar el dia amb 10 o 15 tasses de te. Fins i tot dubtàvem de titular aquesta entrada com a Sanliurfa, la ciutat dels mil tes.

És una ciutat fantàstica, de les més maques que hem estat mai. Els seus parcs i jardins sempre estan plens de gent asseguda als bancs, gaudint de la fresca mentre es relaxen amb el xiuxiueig de l’aigua que córre pels estanys i petits canals.

Parc a sanliurfa

teteria al basar de Sanliurfa

Basar de Sanliurfa, Turquia

venedor de cafè pel basar

Venedor de cafè pel basar

En aquesta àrea es troba la mesquita de Mevlid-i Halil Camii, on hi ha la cova on va nàixer Abraham, Ibrahim pels musulmans. Dintre hi ha un pou, que segons la creença popular, les seves aigües són miraculoses.

En un extrem, creuant el parc, es troba Balikli Göl, amb un estany ple de carpes. La llegenda diu que quan Abraham va ser condemnat a la pira funerària per destruir deus pagans, Déu va convertir el foc en aigua i els troncs en peixos. Així, qui mengi aquests peixos es quedarà cec.

estanc d'Abraham i madrassa

escola corànica

Nosaltres no vam voler temptar la sort i vam preferir gaudir d’uns delicios kebabs de aubergínia i tomaquet, asseguts confortablement en uns bancs gaudint de l’ambient del basar. Es pot demanar més?

menjant kebabs al basar de sanliurfa