El cap de l’estació de tren de Janakpur ens havia venut un bitllet on es llegia “primera classe”. Però quan vam posar el peu a l’andana vam veure que el nostre tren era una ferralla decrèpita i oxidada, sense portes ni finestres que, en uns segons, es va omplir de gent i d’embalums. Vam mirar si quedava algun seient lliure, però això era com desitjar que plogués en un dia tan assolellat com aquell.

Alguns dels vagons eren tan sol una carreta, on la gent s’atapeïa com podia per poder ficar les cames. Resignats, vam tornar sobre les nostres passes per esperar el següent tren i llançar-nos a la captura d’un seient quan aquest arribés. Però alguna cosa ens va passar pel cap, ens vam girar, vam alçar la vista cap al cel i… allí estava la solució: viatjaríem en el sostre del tren, com ho feien ja algunes persones.

Vaig córrer cap al vagó que tenia més a prop, em vaig desprendre de la motxilla i vaig intentar agafar-me a l’enreixat d’una de les finestres. No vaig poder pujar, doncs hi havia massa distància per poder grimpar amb seguretat. Uns homes, que ja ocupaven un lloc en el sostre, em van indicar amb signes que seguíssim cap a endavant, fins a la màquina del tren. Vam córrer cap a allí i ens vam encimbellar grimpant, no sense por a relliscar, a la vella locomotora.

Caminàvem amb cura entre la gent, esquivant cames i més cames, procurant no caure, fins que vam trobar un lloc lliure, en aquell sostre tan concorregut. Vam seure i el tren es va posar en marxa. Va avançar lentament deixant enrere la bulliciosa ciutat. El paisatge al nostre voltant es va tornar verd i salvatge, i l’aire fresc i agradable. El tren circulava molt a poc a poc, tant, que vam poder posar-nos en peus i fotografiar aquests paisatges sense témer per la nostra seguretat.

Travessàvem camps d’arròs i diminuts llogarets. En els estanys les dones rentaven la roba, unes altres s’endreçaven i al costat del camí els homes tiraven dels búfals per portar-los als camps de cultiu i els nens corrien saludant al pas del tren. La vida discorria davant dels nostres ulls, com si d’una pel·lícula es tractés.

Els nostres companys de viatge ens preguntaven: què feu aquí a dalt si el vostre bitllet és de primera classe? però aquella, sense cap mena de dubte, era la millor classe de totes! En arribar a l’estació ens vam acomiadar  i vam tornar caminant fins a Janakpur seguint la via del tren.

Si voleu pujar a l’únic tren que circula per Nepal, haureu d’anar a Janakpur, una petita ciutat situada a 400 Km al sud-est de Kathmandú. Aquí també podreu visitar el temple Janaki, construït l’any 1911 en el lloc on es diu que va néixer Sita (també coneguda com Janaki o Mythili ) i lloc on es va casar amb Rama, la reencarnació més popular de Vishnu.

Més informació sobre Janakpur i Nepal en la guia de viatge de Nepal.

Podeu veure més fotografies a Flickr

Arribem a Katmandú, ciutat mítica de nom llegendari i que tants somnis ha omplert només d’escoltar com sonen les seves lletres. És cert que hi ha molta contaminació i pol·lució i que els cotxes i les motos et treuen dels nervis, però Katmandú és una ciutat impressionant, hereva de set monuments Patrimoni de la Humanitat, només cal perdre’s pels carrerons per poder descobrir petits tresors amagats entre les cases, en els seus patis…

Una passejada des de Thamel, el barri on s’aplega la majoria de l’oferta per als viatgers, ens porta fins el Durbar Square, o plaça reial, patrimoni de la humanitat, ocupat per tot de cotxes i de gent. Temples i més temples s’apleguen al voltant del palau reial i del palau de la Kumari, la nena-deesa de la ciutat.

I una passejada pels seus voltants ens va donar un matí formidable, on vam poder palpar d’aprop el dia a dia dels habitants de la ciutat, la seva essència i la seva forma de viure.

L’eslogan del autobús en que viatjàvem podia ser perfectament “com mes persones millor”, ja que el conductor anava parant cada pocs minuts per que puges mes gent.

Vam arribar a Pokhara desprès de 10 hores, cansats però contents per arribar a una ciutat que ja coneixíem de 4 anys enrere.

El primer que ens va sobtar va ser la quantitat de turistes que havien, i es que desde llavors, l’arribada de turistes a Nepal no ha parat de pujar. Aquest any ha estat d’un 18% respecte l’any anterior i l’ocupacio d’un 95%.

Aixi, totes les guesthouses estaven plenes i nomes podien oferir-nos allotjament per una nit, o be per l’endema, i havíem d’anar fent giragonses per aconseguir dues o tres nits seguides en el mateix lloc.

Vam optar per anar al Tranquilty, que ja coneixíem, el qual ens oferia allotjament per aquella nit. Però al dir-lis que 4 anys enrere ens havíem allotjat allí i que havíem estat molt a gust, van cancel·lar una de les reserves i ens va dir que ens podíem quedar tants dies com volguéssim. I es que si l’eslogan del país veí es “Incredible India”, a Nepal sembla que aquest eslògan també li va be…. i no diguem a nosaltres!!

Vam decidir quedar-nos a Pokhara durant quatre dies perquè Nuria es recuperes dels seus problemes al turmell. Aixi, vam dedicar aquest temps en fer petites passejades i gaudir del paisatge, amb els magnifics Anapurnes al fons.