Asseguts en el seient de darrera del taxi comprovem que Isfahan no és com la resta de les ciutats que hem visitat: allà on mirem es veuen amples jardins, arbres, flors… s’intueix una ciutat que va a un altre ritme, més pausat, més relaxat. I ens agrada.

Només deixar l’equipatge a l’hotel, sortim al carrer per poder xafar el més aviat posible la plaça de l’Imam, la Meydan-e Naghsh-e-Jahan. I allí, al bell mig de la plaça, amb el sol amagant-se per darrera les cúpules blaves i els ulls entervolits per les hores de viatge, mirem més enllà com qui mira l’horitzó que mai s’acaba. Sí, Isfahan és la meitat del món.

Fou el Sha Abbas I (1587-1629) qui la va embellir i li va donar personalitat. Els viatgers de l’època la nomenen en les seves cròniques com la ciutat més pròspera i moderna del món, amb una població propera al milió d’habitants.

I nosaltres fem un compte ràpid: és com 4 cops el camp del Barça… i encara ens quedem curts, medeix 510 metres de llargada per 165 d’amplada!!

No només la plaça és digna d’admirar, també els edificis del voltant: el Palau Ali Qapu, la mesquita de l’Iman i la mesquita Lotfollah han estat declarats, tots junts, bé cultural i Patrimoni de la Humanitat.

Satisfets d’aquest petit tast, tornem al centre i comença la pesada tasca de cada dia: on trobar un restaurant que serveixi alguna cosa més que kebabs. Iran és, de llarg, el país on pitjor hem menjat! I sopem en el restaurant d’un hotel de 5*, vaja, de “cataclec”, on mengem uns espaguetti i uns canalons d’espinacs… que han resultat ser de carn… com no!

Els següents dies fem les visites de rigor a les mesquites de renom, als minarets altíssims, a la catedral armènia del barri de Jolfa, als palaus Hasht Behesht i Chehel Sotun, al basar… però on realment gaudim és en els seus jardins, a l’ombra dels arbres, recostats sobre la frescor de la gespa, admirant el color de les flors i escoltant el cant dels ocells.

Persépolis fou la gran capital de l’imperi aquemènida, un conjunt de palaus assentats sobre una terrassa artificial de grans blocs de pedra construït per Dario I i ampliat amb els monarques Xerxes i Artaxerxes. Des que llegirem la trilogia d’Alexandre el Gran, rei de Macedònia, el desig de visitar les ruïnes de Persépolis es mantingué ferm en les nostres ments, i avui, per fi, estem aquí.

Pugem l’escala monumental que porta fins la primera construcció del palau, imaginant-nos que som un dels mandataris de les províncies subordinades que hi acudeixen a rendir tribut al gran rei. Un cop dalt, una gran porta de pedra amb dos enormes lleons alats de mig cos humà serveix per distribuir els visitants. Quedem enlluernats per l’enorme extensió dels palaus que s’aixeca davant nostre: enormes pilars de pedra que semblen posats a l’atzar, escales amb magnífics gravats que un dia van portar a les estances reials, portalades que no condueixen enlloc… Poc hi queda de la gran Persépolis: Alexandre s’encarregà de que no hi quedés ni rastre del gran imperi persa.

A 3 kilòmetres de Persépolis està Nash-e Rostam, el lloc on es troben enterrats reis elamites, aquemènides i sassànides que governaren entre el període 2.500 a.C. fins el 438 d.C. El conjunt és impressionant. El més visible són les tombes d’Artaxerxes I, Xerxes, Dario I i Dario II, amb tombes en forma de creu excavada a la roca, a uns 20 metres d’alçada. Hi ha preciosos relleus amb escenes de tornejos, lluites i victòries d’aquesta època. A l’altre costat es troba Kabah-e Zardusht, la torre del foc zoroastra.

A l’endemà realitzem més visites per la ciutat i acabem la tarda en un dels llocs més emblemàtics: el mausoleu del poeta Hafez. Nascut a Shiraz el 1324, va dedicar la seva vida a la mística, la poesia i el sufisme. Els seus poemes estan escrits en un llenguatge senzill, líric i apassionat però carregat d’ambigüitat i satiritzen la hipocresia dels líders religiosos musulmans de la seva època.

Avui dia, la seva tomba és visitada cada any per milers de persones. S’hi acosten a mostrar els seus respectes llegint o recitant de memòria els seus textos. L’ambient en aquest lloc és màgic i posa els pèls de punta. Així és com els iranís rendeixen tribut als seus poetes i a la riquesa de la seva història. Sens dubte, el lloc que més ens ha impressionat d’Iran.

Sovint, un vers preciós alleuja un cor ple de recança.
Hafiz

Shiraz, la ciutat dels poetes i de les flors. Una ciutat que no dubta a dedicar dos dels seus espais més emblemàtics als seus poetes -Saa’di i Hafez- ben bé val una visita. Si afegim que es troba a poca distància de les ruïnes de Persepolis i que té un dels basars més encantadors d’Iran, no hi ha dubte: Shiraz és un dels highlights del viatge.

De bon matí visitem la ciutadel·la Arg-e-Karim Khan, construïda entre 1749 i 1779 com una de les residències de Karim Kan. Rodejada d’una muralla amb quatre torres, una d’elles lleugerament inclinada. Passejar pel jardí interior és gaudir dels llimoners i tarongers, de l’aroma de les seves fruites, de la frescor de la seva ombra.

Al hammam o bany turc, una turista iraní ens explica l’ús de cada una de les sales, una d’elles destinada a la depil·lació femenina amb herbes naturals. Ens meravellem quan ens explica com l’aigua calenta passava per sota la sala i calentava el terra; que la forma del sostre feia que es condesés el vapor i que quan tornava al terra, en forma de fines gotes de pluja, es recollia en una mena de banyera on es refredava i servia per fer l’últim bany abans de sortir del hammam.

La següent visita és el basar Vakil. És fàcil perdre’s en un basar com aquest on, en alguns dels passadissos, sembla que no hagi passat el temps: ara descobreixes una petita mesquita, ara un caravanserrall amagat, ara gaudeixes dels aromes de les espècies tant típiques d’Orient, ara d’una casa de te…

Dintre el basar es troba també la mesquita Vakil, una de les obres mestres del període zand. Disposa de dos magnífics iwans o portes d’entrada, al costat nord i sud, amb mosaics delicadament decorats. La sala d’oracions està sostinguda per 48 columnes en forma espiral. És, potser, la sala d’oració més bonica que hem vist des d’Erzurum i, tots sols, gaudim de la pau i de la quietud que ens proporciona aquest racó de la mesquita.

Per dinar, uns falafels en companyia d’unes dones vestides de negre, de cap a peus, que no dubten en oferir-nos la seva taula en comprovar que el petit local es ple.

I d’aquí al mausoleu Shah-e Cheragh, on no podem entrar les càmeres ni les motxilles ja que esperen la visita d’un important mulà o aiatolà. El lloc està ocupat per les forces de seguretat, bombers, serveis sanitaris i moltes, moltes ombres –nom amb el que definim les dones vestides de negre, de cap a peus-.

Per la nit, gaudim de la companyia de la Susy, la Diky i en Patrick, en un restaurant tradicional amb música en directe. A Iran, el nom “Restaurant Tradicional” no vol dir que facin els plats que cuinen a les seves llars, si no que vol dir: arròs, kebab de pollastre, kebab de corder, kebab de corder i pollastre, arròs i kebab de pollastre… uffffff!!!!! Però en aquest restaurant han estat més agoserats i disposen d’un buffet d’amanides i sopa que ataquem tots cinc (haurieu d’haver vist la cara del cambrer quan li vam dir que només menjaríem del buffet… la mandíbula se li va obrir fins tocar el terra).

I tornem a l’habitació ben tips i satisfets del nostre primer dia a Shiraz. A l’endemà visitarem Persepolis, però haureu d’esperar al següent relat per saber com va anar… paciència!!!

En tot viatge sempre hi ha un moment en què el viatger ha de variar el seu trajecte, en què les hores passades a casa traçant diverses rutes no serveixen per res i s’ha d’improvisar.

Això és el que ens ha passat quan no hem pogut comprar ni bitllets de tren ni d’avió cap a Mashad pels propers dies. Des d’Anzali són moltes hores de bus i encara que podríem parar en algun lloc enmig del trajecte, el cert és que a cap dels dos ens apeteix fer-ho. Així que decidim canviar el rumb i deixar Mashad per més tard (al final, saturats de mesquites i mulahs decidirem no anar-hi).

I on anem?… des d’Anzali no hi han massa opcions, així que hem d’anar a Tehran. I, just abans d’arribar a l’estació de bus, veiem una agencia de viatges. Fem aturar el taxi, entrem a corre-cuita, preguntem i pam! ja hem decidit la ruta: a Tehran, agafarem el tren de les 20:00 que arriba a les 03:00 al nostre destí.

- Timoner, fixi el rumb!!! hem de creuar el desert de Dasht-e-Kavir!!! propera parada, Yadz!!!

Yadz es una ciutat-oasi enmig del desert, punt de parada obligatòria de les caravanes que recorrien la Ruta de la Seda. Aquí els comerciants podien descansar abans d’aventurar-se als perills del sol, la sed i els saltejadors de caravanes, en la seva ruta cap Orient o Occident. Un dels viatgers que va passar per aqui va ser Marco Polo, al 1272, que nombra la ciutat en les seves cròniques com un centre de tràfic comercial i cita una tela de seda i or que s’exportava a tot el mon.

La ciutat antiga està construïda amb fang i palla, tota ella té el color de les arenes del desert. Estrets carrerons per protegir-se del sol, torres que s’eleven al cel per atrapar l’aire fresc i refredar les cases i les enormes cisternes d’aigua, cúpules on s’emmagatzemava el gel, petits caravanserralls i moltes cases de rics comerciants amb meravellosos patis interiors ara reconvertits en hotels.

En un d’ells ens allotgem nosaltres. Gestionat per un iraní i un motxiller holandès, es un tros de paradís a la terra. Amb una font enmig del pati i sobretot, un acurat menú on pots gaudir tant del menjar occidental com iranià o de Yadz. Així, un dels plats que més em delecten es l’estofat… de camell!!!

Per complir els desitjos de la Sandreta, aqui van unes quantes fotos perquè ens vegeu les cares.

Estem a Bandar-e Anzali, una de les principals ciutats de la zona del Mar Caspi, al nord-oest del país. Hi hem vingut per veure el mar, per provar el peix i per veure si és veritat el que diuen, que és una de les ciutats més obertes, per què hi acut la gent rica a banyar-se a les platges.

Aquí ens espera l’Elias -l’amic de Masuleh- que ens vol ensenyar la ciutat. Ens porta a un restaurant i ens recomana el “peix blanc” i el “peix caviar”. Anem a provar-lo! El primer ens el porten fregidot i acompanyat d’arròs blanc. Buahh! és tan insípid com el seu nom indica, quina cosa més sosa! L’altre, el peix del qual s’extreu el caviar, és més suau i saborós, però el cuinen a l’estil del kebab, en forma de brotxeta i també amb arròs blanc.

Més tard caminem pel passeig marítim, però és un passeig que no dóna al mar sinó al port industrial, ple de grues i vaixells de càrrega. Per aquest port entra la mercaderia pesada que s’escapa del bloqueig internacional: Rússia subministra metall, tecnologia, vehicles…

Passegem per la zona comercial que era, en l’època del Shah, on hi havia les cases de la gent adinerada, de gran qualitat arquitectònica, com a petits palauets. Però amb la Revolució foren totes destruïdes i ara hi han construït uns magatzems-botiga horrorosos.

Igual ha passat amb la residència del Shah i els jardins: ho han reparcel·lat, han construït una mesquita i el palau l’han convertit en museu naval. Però ha valgut la pena veure’l, per fer-nos una idea de com vivia l’últim Shah de Pèrsia, fa només trenta anys. L’Elias ens ho mostra amb una pena… ha de ser molt dur veure com dia a dia es destrueix la història i la riquesa de la teva pàtria.

Hem de dir que no hem vist cap canvi en la gent d’Anzali. Hi ha dones amb el xador negre fins els peus i d’altres amb el mocador negre ben lligat o cosit per sota el coll, com en tots els llocs que hem vist fins ara. Crec que la que més ensenya el cabell sóc jo, que porto el serrell per fora…

Per a rematar la tarda, fem una visita a la geladeria que fa els gelats més bons de tota la ciutat, segons diu l’Elias. La cosa ha anat així: demanem 3 copes de xocolata, ens les porten i ens avisen que “aquesta és de plàtan, aquesta de caramel i aquesta de nescafé”. Ehhhh?? Entre riures, ens les sortegem.

- Elias -li pregunto- està bona la teva copa?
- Sí, molt bona. Però és de plàtan.
- Ah. Lluís, està bona la teva?
- Sí -em diu- boníssima. Però és de plàtan. I la teva?
- Bona, bona. Però és de plàtan…

En acabar, comprem els bitllets de bus per marxar a Tehran i ens acomiadem de l’Elias, un bon amic que malauradament no tornarem a veure en aquest viatge. Circumstàncies familiars, de la seva part, impediran que ens retrobem a Shiraz.

Bona sort amics, esperem que es compleixen els vostres desitjos d’un país millor i democràtic!!!