Escapades: Baviera (I)

Quan vam començar a buscar destinació per Europa, on passar uns dies amb la meva germana i el seu marit, el primer que vam fer va ser buscar allotjament. La meva germana em va comentar que ja que viatjàvem en família, què millor que un apartament o aparthotel per allotjar-nos?. Va trobar moltes opcions d’aquest tipus d’allotjament amb Wimdu. Ells volien conèixer Holanda i van veure un aparthotel a Amsterdam molt interessant. Però nosaltres, que ja havíem estat, vam preferir visitar el cor de la Baviera alemanya i allotjar-nos en un bed and breakfast al cor de Munich, que és el tipus d’allotjament que solem utilitzar en els nostres viatges.

Només deixar les coses a l’hotel vam anar directes al carrer, a conèixer una mica la ciutat i a viure l’ambient de les seves famoses cerveseries. Així que després de fer una passejada per Marienplatz,  vam anar del dret a una cerveseria a sopar. Les cerveseries són els llocs idonis per viure l’ambient de la ciutat, solen tenir taules llargues on els clients s’asseuen a menjar les seves delicioses salsitxes i beure la seva famosa cervesa.

L’endemà vam tornar a Marienplatz per visitar el nou ajuntament, Neues Rathaus, d’estil neogòtic alemany. El rellotge de la torre ofereix un concert amb el repicar dels seus 43 campanes, mentre unes figures dansen al seu ritme. No us heu de perdre la dansa dels boters, que commemora el final de l’epidèmia de pesta que va assotar la regió entre els anys 1515 al 1517. Aprofitem per pujar al mirador des d’on es pot observar una magnífica vista de la ciutat.

La següent visita va ser l’església gòtica de Frauenkirche, amb dues torres bessones coronades per dues cúpules en forma de bulb. A l’interior hi ha la tomba de l’emperador Luis IV de Baviera, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic entre 1328 i 1347. No vam tenir molta sort ja que la majoria d’edificis històrics estaven en procés de restauració amb les façanes tapades amb lones i bastides.

Després de veure l’església vam decidir anar a dinar. Escollir el restaurant va ser tasca fàcil: la cerveseria Hofbräuhaus, la més famosa de Munic, que porta servint cervesa des de l’any 1589. Vam seure en una taula amb una parella alemanya que s’estaven bevent una gerra de cervesa de litre. Vam demanar unes salsitxes i xucrut i quan el cambrer ens va preguntar si ens servia una gerra de mig litre vam posar el crit al cel: nooooo, nosaltres també volíem una gerra d’aquestes grans, una de litre. La parella alemanya va assentir satisfeta amb el cap.

La gent bevia i menjava davant el ritme imposat per una orquestra vestida amb el vestit típic regional. Ens ho vam passar molt bé i ens vam prometre repetir. Sense cap dubte, si algú vol conèixer Alemanya, a les cerveseries trobarà la seva ànima.

Per conèixer una mica més de la regió, vam decidir llogar un cotxe i perdre’ns cap al sud. La primera parada va ser la petita població de Schongau, envoltada d’una muralla en excel·lent estat de conservació.

Vam menjar a la petita població de Rottenbuch, en una taverna familiar, una deliciosa carn empanada, amb petits trossos de bacó. Passejant el dinar, vam aprofitar per visitar l’Església Agustiniana de Canons, preciosa, una de les més boniques que vam poder veure.

De camí a Fussen, vam visitar també l’església de Zum Gegeisselten Heiland, al poble de Wieskirche, i alguna que una altra església més que vam anar trobant, totes elles envoltades d’un paisatge preciós.

Monestir de Tawang

El monestir budista de Tawang, el més gran de l’Índia, domina la terra dels Monpes. Situat a 3500 metres d’alçada, queda a resguard d’un semi-cercle de pics nevats durant la major part de l’any. Va ser construït al segle XVII prop del llogaret on va néixer el 6è Dalai Lama. En aquell temps, aquesta regió formava part del Tibet, però el 1914 va passar a formar part de l’Índia britànica.

La visita a aquest monestir era l’objectiu d’aquest viatge i poder arribar fins allí va ser un somni. Però complir aquest somni no va ser fàcil d’aconseguir, l’estat de les carreteres d’Arunachal ho van posar difícil i el fred no va ajudar.

Continua llegint

Arunachal Pradesh i la línia McMahon

Foto Wikipedia

Foto Wikipedia

A principis del segle XX, Xina, centrada en els seus problemes interns i externs, juga un paper menor en la vida política a Àsia Central, mentre que l’Índia britànica i la Rússia tsarista s’enfronten en un conflicte silenciós que els britànics anomenen el Gran Joc.

Entre els seus objectius està el control del Tibet, un país desconegut en gran part, amb la previsió que algun dia s’obrirà a nous mercats. No obstant això, les autoritats tibetanes són molt resistents a qualsevol contacte amb l’exterior i els russos, els primers a fer un intent, fracassen.

Al 1904, la resposta britànica a una indiferència semblant es una expedició militar en el seu camí a Lhasa, que obliga els tibetans a obrir la seva frontera amb l’Índia, signant un tractat  – el Tractat de Lhasa – que estableix les fronteres entre el Tibet i Sikkim, regne independent sota la influència britànica en aquell moment, i que estableix un protectorat de facto econòmic del Regne Unit sobre el Tibet.

Dos anys més tard, el 27 abril 1906, Xina signa amb la Gran Bretanya la Convenció sobre el Tibet, confirmant el Tractat de Lhasa i reconeixent l’autoritat de l’Índia britànica al Tibet.

Al maig de 1910, la Xina envia un miler de soldats a Birmània, llavors part de l’Índia britànica, per instal·lar un lloc fronterer. Aquest fet preocupa als britànics per la visió expansionista de Xina.

El 1911, davant la caiguda de la dinastia Qing, els britànics decideixen convocar una conferència amb l’objectiu principal de preservar el Tibet com un estat tap entre la Xina i l’Índia. Amb aquest propòsit, es reuneixen els tres governs a Simla, per tal de concloure un tractat per marcar les fronteres definitives del Tibet. Aquesta conferència s’inaugura el 6 octubre 1913 sota els auspicis de Henry McMahon, administrador de l’Índia britànica.

Mentre que els britànics volen que el Tibet es convierteixi en un estat tap per contrarestar la influència de Rússia i el control dels brots expansionistes de la Xina, i els tibetans el reconeixement de la seva independència, proclamada el 1912 pel 13è  Dalai Lama, els xinesos desitgen incorporar en les seves àrees el territori oriental tibetà de Kham, conquerit per les tropes del general i cabdill Zhao Erfeng.

Per resoldre aquestes disputes i assumptes fronterers, Henry McMahon resolt l’11 de març de 1914 proposant un acord, que és acceptat pel representant del Dalai Lama però no pels xinesos. D’aquesta manera, el nou traçat de fronteres, que en general segueix la cresta de l’Himàlaia i que s’ha anomenat la Línia McMahon, queda en lletra morta, tot i que estableix la frontera actual entre el Tibet i l’India.

Aquesta línia, que fa quasi bé 100 anys va fer perdre una part de territori al Tibet, ha evitat la xinització d’aquesta regió i la preservació de la seva cultura i la seva llibertat.

Camí de Tawang, per la carretera de l’infern

El conductor del jeep que ens ha de portar a Tawang té pressa. Falta encara mitja hora per marxar i ja ha trucat a l’habitació. Ten minuts – li dic, però triguem el que toca fins l’hora acordada, no és qüestió de saltar-se l’esmorzar quan passarem el dia per la carretera.

En poc més d’una hora arribem al Dzong de Dirang. Es tracta d’una petita ciutadella de poc més de quatre cases i un gompa, que diuen que té més de 500 anys d’antiguitat. Les cases son de pedra emblanquinada i pel carrer només es veuen quatre dones i un grupet de nens. Es veu molta misèria aquí, però tot i que el lloc és interessant, quan arribi el turisme aquests ja no hi seran.

Continua llegint

Bomdila, a mig camí de Tawang

Al pati, les enormes olles estaven plenes d’arròs i de llenties i els nens feien cua per rebre el dinar. Els professors sortien de les aules amb el telèfon mòbil, disposats a fotografiar-nos i alguns nens se’ns apropaven amb el plat per acabar.

El joc de les preguntes i respostes s’havia acabat i la mainada marxava corrent a l’escola per continuar les classes. Amb aquest entreteniment, havíem pogut saber que la majoria eren de Tawang i que ja portaven aquí alguns mesos, els més grandets fins i tot anys.

Continua llegint

Tezpur, porta d’entrada a Arunachal Pradesh.

De Tezpur, la guia LP diu que és la ciutat més bonica d’Assam però en realitat aquí no hi ha res que veure, res que valgui la pena l’esforç de venir. I què fem aquí? us preguntareu. Doncs resulta que aquesta ciutat es pot considerar la porta d’accés a Arunachal i hem de fer els últims tràmits del permís.

Arribem de nit amb un jeep compartit des de Guwahati i ràpidament abandonem la idea d’allotjar-nos al Tourist Lodge – que la guia LP diu que està a “dos cuadras de la estación de autobuses”. Hagués estat més fàcil dir que estava a 100, 200 o els metres que fossin, però es veu que les “quadres” indiquen millor la distància entre dos punts…

Continua llegint