El petit Lama
Imatge
Respon
Arxiu de la categoria: Ladakh
Xerrada descobreix Ladakh, el petit Tibet de l’India
El proper divendres 25 de febrer, a les 19h a l’auditori del Centre Cultural Can Fabra (Barcelona) i gràcies als amics de Coneguem el món, realitzarem una projecció de fotografies i una xerrada sobre el Ladakh, una regió enclavada entre les gegantines serralades del Karakorum i dels Himàlaiaes, a l’abric de les pluges monsòniques, una de les últimes terres mítiques d’Orient.
Sota el títol “Descobreix Ladakh, el petit Tíbet de l’Índia“, esperem reunir a amics i enamorats del viatge per a passar junts una bona estona, recordant els paisatges, l’espiritualitat de la gent, la seva cultura arrelada durant segles… ingredients que ens han convidat a visitar aquesta zona els anys 2008 i 2010.
Us hi esperem!
Ladakh (tibetano:ལ་དྭགས་, Wylie: la-dwags, Ladakhi IPA:[lad̪ɑks], hindi: लद्दाख़, urdu: لدّاخ; “tierra de los pasos elevados”) es una región en el estado indio de Jammu y Cachemira, se encuentra delimitada por el norte por las montañas Kunlun y la cadena de los Himalayas por el sur.
Ladakh, llamado en ocasiones “Pequeño Tibet” por su aspecto geográfico y por su cultura autóctona, está habitado por una población de ascendencia indoaria y tibetanos.[1] Es una de las zonas menos pobladas de Cachemira. Históricamente, la región incluía los valles de Baltistán (Baltiyul), el valle del Indo, Zanskar, Lahaul y Spiti hacia el sur, por el este Ngari incluida la región de Rudok y Guge, y por el norte los valles de Nubras a través del Khardung La en la cadena montañosa de Ladakh.
Ladakh, les inundacions de l’agost i el projecte Live to Love
Per tancar l’any, voliem mostrar-vos aquest video sobre les greus inundacions que va patir Ladakh aquest passat més d’agost.
En una regió on la pluja es escasa i el subministrament d’aigua es degut al desgel dels glaciars, aquestes inundacions ens han de fer pensar sobre la presió que exercim sobre el planeta i sobre el canvi climàtic.
Entrada relacionada: Live to Love
Dharma
Voltar i més voltar. Rodar i tornar a rodar. Posar-se en marxa, acomiadar-se i tornar a començar. Com la roda de la vida, el viatge aporta alegries i tristeses, sorpreses i rutines. Visitar un monument, una ciutat… una altra postal en la memòria. I viure? I sentir? Volem viatjar com si allí visquéssim, impregnar-nos de les costums, aprendre… per què una estupa es volta sempre per la dreta? per què el temps es medeix diferent a orient? perquè el cant d’un mantra acarona l’esperit?
Aquest és el tercer cop que visitem Índia i el segon Nepal, i una altra vegada hem passat de llarg del Taj Mahal. Altre cop hem deixat de costat la ruta fixada i ens hem guiat pel que sentíem en cada moment, per l’aire que respiràvem, pel nostre esperit. Aquest cop hem viscut, hem sentit, hem olorat, hem format part. I hem après una miqueta més.
Ladakh i Boudha ens han ensenyat que en un viatge es poden fer més coses que capturar un instant en una fotografia. Ens han ensenyat que es pot viure dins d’una postal i descobrir de què estan fets els colors del cel, l’olor que fa l’encens o el calor que dóna la llum d’una espelma.
Moltes gràcies a tots els què ens heu estat seguint. Moltes gràcies pels vostres comentaris i missatges, que tant ens han acompanyat. Moltes gràcies a la Porteria per estar oberta en tot moment i fer-nos riure. Moltes gràcies a tots els amics que hem anat trobant: Rodrigo, Yarno, Ram, Tsering, Tania, Sebastian, els nois de Ràdio Grace FM… i tants d’altres.
Moltes gràcies Hafeez per les llargues xerrades a la teva botiga gaudint d’un deliciós te caixmir. Fins un altre any… Inshalah!!
I per acabar, moltíssimes gràcies Angchok, Lhamo i tota la família Barath per la vostra hospitalitat i el vostre amor. Segur que ens veurem ben aviat!!
El viatge ha estat genial!!
McLeod Ganj, dos anys després
Dos anys després tornem a McLeod Ganj, seu del govern tibetà a l’exili i lloc de residència del Dalai Lama.
Fa tres dies que s’han acabat les ensenyances de Sa Santedat i el poblet, de només 2 carrers, està a rebentar d’estrangers. Ens han dit que han assistit 30.000 persones i ara, trobar allotjament, és ben difícil. Finalment ens allotgem a la guesthouse d’un monestir, amb terrasseta i wi-fi gratuït… gentilesa de l’hotel del costat…
Pels matins fem la khora al voltant del Tsuglankhang, el temple del Dalai Lama i veiem les discussions filosòfiques dels monjos, una pràctica d’aprenentatge que es manté intacta des de fa segles. L’ambient que s’hi respira és magnífic i molt relaxant.
Per la nit, tornem cap al temple on els monjos es reuneixen per seguir amb les discussions, en les que un es pot incorporar. A continuació reciten i canten mantres, moment en què jo aprofito l’energia que m’envolta per meditar…
I com cadascú és feliç a la seva manera… Lluís ha trobat un company amb el que jugar totes les tardes. Només veure’l, ja va corrents a buscar-lo!
Darrer dia a Ladakh
L’últim dia al Ladakh vam voler tornar al monestir de Thiksey, que tant ens havia agradat dos anys enrera.
Aixecat sobre un turó, el gompa sembla voler donar-nos la benvinguda, mentre els murs “mani” marquen el camí.
L’empinada ascensió està carregada de sorpreses, una estupa encalada de blanc, molinets d’oració retrobats darrere una corba, les muntanyes al fons que ja marquen l’arribada de l’hivern.
Mentre pugem les escales recargolades, el so d’uns trons ens alerta. Són les trompes d’oració. Correm escales amunt per no perdre ni un detall, esbufegant, qui sap què estarà passant…
Un cop dalt, el pati principal és tot un espectacle. Els monjos més gran ensenyen els més joves els passos d’una dansa tradicional. Practiquen durant llarga estona al pas de la música, acompassats, pel dia del festival, una setmana més tard, quan es vestiran amb els vestits i les màscares rituals.
En acabar, comença una puja a la sala d’oracions, amb els monjos reunits per recitar mantres budistes, amb les seves veus profundes i un so acompassat que ens fa posar la pell de gallina.
Aquest monestir és molt important per l’estàtua asseguda del Buda Maitreya, el Buda del Futur, de dos pisos d’alçada. És realment el més bonic que hàgim vist mai.
Però la família Barath encara ens reservava una darrera sorpresa. Per acomiadar-nos, havia convidat els germans i cosins i tots junts, al voltant d’una taula plena de menjar tradicional ladakhí, s’acomiadava de nosaltres i ens desitjava que tornessim ben aviat.
Inshallah.
Live to Love
Tots els mitjans de comunicació del món mundial, més de 9.ooo voluntaris ladakhís, dos representants de la reconeguda associació Amu Daria (naltros), el Drukpa Rinpoche del monasteri de Hemis i una àmplia representació d’autoritats monàstiques.
Eines: barres de ferro, cullerots, gots metàl·lics, pots, aixades, pales.
Objectiu: Batre el record Guinness de plantació de més arbres en 1 hora, éssent el record a superar de 27.166, aconseguit al Perú.
Data: 10/10/2010 a les 10 hores, 10 minuts, 10 segons.
Els nervis a flor de pell….el calentament inicial….. el tacte fred i oxidat de les eines, la temperatura freda, el dia assolejat…. els equips preparats….. l’objectiu de 5 arbres per persona….. a la banqueta, milers de persones més que no van poder entrar.
La inspecció del terreny…. la ubicació dels arbres…. la calma abans el desafiament… 5, 4, 3, 2, 1 sona el xiulet del jutge: comença el repte!
Ens llencem amb empenta damunt la terra seca i àrida…. el ferro que es clava amb ajut de pedrots…. el cullerot que treu la terra del forat…. l’arbre situat al seu lloc…. la terra xafada perquè no es mogui…. un altre forat….un altre arbre…. el temps que avança inexorablement…..
10:33 am. S’han acabat els arbres…. escridassada general…. objectiu complert…. RECORD SUPERAT!!!!…. 50.033 arbres plantats!!
Més informació: Drukpa Council
Phyang
A uns 27 quilòmetres de Leh, el poblat de Phyang i el seu monestir creixen al costat de la fèrtil vall que connecta amb el riu Indus.
Prop del monestir, una filera d’estupes emblanquinades indiquen als antics pelegrins el camí a seguir.
A meitat matí, els petits monjos surten a l’exterior a dibuixar, aprofitant la calor del sol.
L’Stok Kangri, el cim més alt del Ladakh, apareix darrera l’estupa, indicant la proximitat de l’hivern i advertint-nos que hem de començar a acomiadar-nos d’aquesta preciosa terra i la seva hospitalària gent.
