Fotografies de Repkong

Continuant amb la sèrie de fotografies del nostre viatge a China, acabem de publicar les que corresponen a Repkong. Aquestes son una petita mostra:




La resta de fotografies les podeu veure en aquest enllaç.
La informació d’aquest viatge, per qui ho vulgueu consultar, està publicat en la web i hi han diverses entrades publicades en aquest blog (veure etiquetes Xina).

Xiahe, monestir de Labrang (2)

Avui hem tornat a repetir la Khoraja (si no vols caldo, dos tasses!) pero amb camera de fotos i de video, al mes pur estil guiri.

Aqui van unes quantes fotos dels temples.

Hem tingut sort d’enganxar el moment de la “puja”, l’oracio de pregaria, en el que la gent dona ofrenes als monjos -en forma de diners- embolicats amb un paper en el que demanen una determinada oracio. Abans de la “puja”, uns monjos feien sonar les llargues trompes des de dalt de la teulada d’un dels temples. A les escales, un monjo ha comencat a cantar

i en pocs minuts les escales s’han omplert de monjos cantant mantres. Ha estat al.lucinant.

Xiahe, monestir de Labrang (1)

29-10-2007
Xiahe es l’ultim punt de la Ruta de la Seda que visitem. El que hem fet ha estat una linia recta des del Kygyzstan fins Xi’an i despres tirar cap endarrera per seguir un altre dels ramals. Per que la Ruta de la Seda no era nomes un unic cami, sino molts camins que seguien els mercaders i que junts van permetre un intercanvi de productes, idees i cultura des d’Orient fins a Occident, en tota la seva extensio.

El cami des de Tongren a Xiahe es una petita aventura. Hem hagut de pujar a l’autobus a empentes, combatent amb tibetans i xinesos i els seus respectius sacs i caixes. Els seients son tamany “pitufo” i hem hagut de fer les 5 hores de trajecte mig girats cap al passadis. Feia un fred intens, tot el viatge hem anat amb el bomber, els guants i la gorra. Als peus, portavem dos parells de mitjons i sota els pantalons, uns altres d’interiors. Es el que fan ells per combatre el fred i ha estat molt bona idea comprar-los. Les fotos amb aquesta indumentaria de roba interior tan sexy, ens les guardem per nosaltres…

El paisatge es precios, arribem a una alcada de 3.300 metres i veiem els iacs pasturant per la vora de la carretera. Alguns passegen pel poble. En una parada, mengem un iogurt casola recent fet, ves a saber si amb llet de vaca o de dri. Els cims nevats s’amaguen darrera les muntanyes que ens envolten i de tant en tant es deixen veure.

Xiahe es un altre dels sis monestirs de l’ordre dels barrets grocs, juntament amb el de Kumbum. Son els dos que es troben fora de la Regio Autonoma del Tibet.

Al costat mateix de l’hotel comenca un dels murs del complexe, amb tot de molinets d’oracio.
A dins hi ha un poble sencer, lamasseries, temples, sales d’oracions i escoles d’estudis superiors de teologia, astronomia i filosofia. El complexe neix a la falda de la muntanya i s’esten fins el riu. Els temples de mes al nord sembla que estiguin enclavats a la roca, les parets estan pintades amb armonia amb el terreny, del mateix color que la terra. Algus son blancs, com aquest, amb les finestres, els sostre i la vorada de la teulada ben guarnida.

La “khoraja” -la volta sencera voltant els molinets i orant en tots els temples que fan cada dia els tibetans- te una llargada de 3km. Impressionant.

Decidim comprovar-ne la duresa i intentem seguir els monjos, els homes i les dones, els nens i els vellets, amb la intencio de fer girar tots i cadascun dels 1174 molinets i donar les tres voltes de rigor – seguint el sentit de les agulles del rellotge- dins i fora de cada temple.


Abans d’acabar el primer mur, ja estem cansats i amb el brac dret adolorit.

Gairebe tothom ens avanca, saludant-nos i aprovant la nostra “khoraja”. El sol se’n va i cada cop hi ha mes gent fent les seves oracions. Ara ja anem per la falda de la muntanya, per la meitat mes o menys. Un monjo vellet ens ajuda, indicant-nos el cami a seguir. Aprofito la forca que fa Lluis en moure els molins per no haver-los de moure jo, no em queden forces. En la meva defensa dire que estem a 3.000 metres, hi a aquesta alcada manca l’oxigen.
El monjo vellet para a descansar i li passa el relleu a una tibetana velleta tambe. Porta el cabell amb dos trenes que es lliguen entre elles a l’alcada de la cintura.

Es fosc i el final de la Khoraja sembla que no arriba. Com poden fer aquesta gent cada dia aquest exercici tan dur?

Just abans del final, hi ha diversos temples que cal voltar tres cops per fora i tres per dins. Estan gairebe seguits, i quan acabem estem totalment fets pols i marejats. Mes o mes ho hem acabat, prenem aire i respirem contents. La doneta ens dona la ma i s’acomiada.

Tongren, monestir Wutun Si

28-10-2007

A nomes 6 km de Tongren es troba el monestir de Wutun Si. Hem arribat en taxi -ens demanen 6 yuans- mentre que el tio del minibus ens en demana 40 per cap. Aqui, molts cops val la pena emprar el taxi.

El monestir es coneix per les vuit estupes blanques alineades que flanquegen l’entrada. A la dreta, una d’enorme amb tot de dibuixos i figures de Buda, molt colorida. Aqui va la foto:

Dins, el monestir i el pati son vellets, mes amunt en restauren dos mes. L’entrada esta protegida per aquesta tela gruixuda i tupida.

El complexe es tot un poble, on les dones al mati netegen la casa, els monjos trafeguen portant aigua d’aqui cap alla i d’altres estan en petits tallers pintant “thankes”, dibuixos de Buda sobre pell que es cusen despres sobre roba de colors i motius budistes. Aquests “thankes” engalanen les parets dels monestirs.
Estem tot el mati caminant i fent fotos per aquests carrerons, saludant a uns i altres. Fa fred.

Un dels temples guarda un Buda de grans dimensions, es daurat i acompanyat de Bodhisatves, les cames estan cobertes de “khates” que son aquests mocadors de seda blanca, senyal de bona sort i d’amistat. Aquest Buda, aqui on el veieu, deu fer 9 o 10 metres.


Un altre mati molt espiritual, ja que hem pogut passejar sols per tot el recinte. Aquesta zona encara esta per explotar, ja tocava!

I a la nit hem tornat al lloc habitual i hem xerrat novament amb els monjos, que dona la impressio que tenen tant d’interes en la cuina tibetana com nosaltres.

Tongren, monestir Repkong

27-10-2007

Ahir vam fer novament motxilles per anar a Tongren i,… deu ni do com pesen! Els xinesos son molt aficionats a beure te a totes hores i alla on vagis sempre hi ha termos amb aigua calenta, ja sigui als hotels, com al tren, com als restaurants. Per altra banda, els esmorzars que ells coneixen son les sopes de fideus. Res de cafe, sucs o pa torrat amb mantega.

Aixi que hem fet servir el cap: si comprem cafe -qui diu cafe diu Cola Cao- sucre i llet en pols,… tindrem uns esmorzars de pel.licula! I des del segon dia a la Xina que estem enganxats als supermercats, on podem trobar gairebe tots aquests productes, aixi com magdalenes, galetes,… i si!! fem cada mati uns esmorzars dignes de reis, i despres de dinar, no sol faltar el cafeto.

Per aixo ens pesen tan les motxilles!!

Tongren es un poble que es troba ja entrant cap a dins al Tibet (segons l’actual demarcacio, provincia de Gansu). La carretera que ens porta voreja un riu i s’envolta de muntanyes baixes i pelades. Com mes ens endinsem, la gent de l’autobus es comenca a alborotar. Ara passem per una corba pronunciada i en acabar-la, el turonet de la dreta ens deleita amb un petit txorten, envoltat de banderoles d’oracio. Mes endavant, una estupa blanca decora la corba del riu i tot d’inscripcions en tibeta adornen unes pedres disposades al costat de la carretera, amb vius colors. La gent esta contenta i el conductor posa un “cassette” de musica tibetana molt alegre. Bones vibracions.

El motor de la Xina edificadora ha arribat aqui nomes en els dos carrers principals, la resta estan gairebe intactes, amb cases de planta baixa. Al mig del poble hi ha el mercat, que rutlla a totes hores. Aqui tambe ens miren forca, pero no som els unics turistes, en total en som 5 al poble!

Als afores esta el monestir de Rebkong, pero a la seva vora, al costat de la filera dels molinets d’oracio, passa la carretera. Tot de fum, pitades i molt d’enrenou acompanyen els fidels mentre resen. Quin poc respecte, ves si no haguessin pogut construir la carretera per una altra banda.

A dins el complexe, molta gent fent la “khoraja”, joves, families i avis, que caminen mes rapid que nosaltres, inclus amb el basto. Aquest exercici espiritual tambe els ajuda fisicament. Alguns fan la “khoraja” agenollats, se santiguen, fan tres passes i es tornen a agenollar. Aixi fins donar la volta a tot el recinte.

Hem descobert un restaurant que es diu “art de cuina”, regentat per una noia tibetana. Serveix els plats amb una lleugeresa que es d’agrair, tot i que porta el seu nado penjat a l’esquena, lligat amb un mocador. Aqui fem la xerrada amb tres monjos que prenen te, parlem sobre el problema del Tibet. Ens diuen que esperen les Olimpiades en candeletes per manifestar-se i traslladar al mon sencer la situacio. Estarem a l’aguait.

Val a dir que aqui hem vist fotos del Dalai Lama i del Karmapa, impossible de trobar-les -sota castig- a la Regio Autonoma del Tibet. Ens diuen que aqui no hi ha cap problema. Extranya la politica que empra el govern sobre el mateix tema en regions veines.

Xining, Kumbum monestir

26-10-2007

Estem ja a la zona tibetana, coneguda com a “Tibet exterior”, el territori que separava fa nomes cinquanta i pocs anys el Tibet de la Xina. Amb la invasio del Tibet per part de la Xina, aquesta regio ha passat a formar part de la provincia de Qinghai.

Ara, tots els retols estan escrits en xines el 95 per cent i el 5 per cent en angles, ni rastre de la llengua tibetana. A l’escola els tibetans han d’aprendre el xines i quan nosaltres els saludem amb “tashi delek”, ben pocs saben que ho fem amb el que es la llengua dels seus pares i avis.

Anem en compte de no perdre el catala com ells estan perdent la seva llengua, perque la llengua es la cultura i la historia d’un poble, la nostra riquesa, i ens correspon a nosaltres conservar-la.

El poble que ha crescut a la vora del monestir ha estat “reconstruit” a l’estil xines, tot de ciment i edificis i botigues i retols comercials per tot arreu. De tibeta, nomes hi ha quatre botigues que venen objectes d’oracio. Pero, a l’aguait! son xinesos que regenten les botigues! I respecte al monestir, doncs li han canviat el nom, si el busques has de fer-ho com a Taer Si.

Kumbum es un dels sis monestirs del Tibet de l’ordre dels barrets grocs. El complexe consta de diversos temples i templets dedicats a diferents budes. El monestir principal es troba custodiat per dos monjos que demanen el tiquet d’entrada. No l’hem comprat, pero els diem “tashi delek” i marxem. Ells ens criden, ens pregunten d’on som i ens deixen passar!

A la sala de pregaries hi ha un enorme Buda daurat, amb uns ulls blancs que miren fixament cap a fora i tot rodejat d’ofrenes. Al costat, el pati, ple de molinets d’oracio. Seguim un parell de families tibetanes que fan la “khoraja”, la volta a tots el complexe, passant per tots i cadascun dels templets, rodant tots els molinets d’oracio i fent ofrenes a tots els Budes i Bodhisatves. Hem fet reverencia a un bon grapat d’ells, tots daurats i enormes, uns d’asseguts, uns altres de drets, tots complimentats amb flors, fruites i espelmes amb mantega de iac (be, de dri, que es la femella del iac). L’ambient fa olor a encens, a xiprer que crema en petites xemeneies i a mantega.

Pel cami els monjos ens van saludant, els nens i nenes, entre prec i prec, ens demanen una foto, un altre monjo ens convida a un tros de pa del seu dinar,… es realment fantastic. I agraim aquest mati tan tranquil, ens ha aportat una mica de pau i espiritualitat.