Continuant amb la sèrie de fotografies del nostre viatge a China, acabem de publicar les que corresponen a Repkong. Aquestes son una petita mostra:
La resta de fotografies les podeu veure en aquest enllaç.
La informació d’aquest viatge, per qui ho vulgueu consultar, està publicat en la web i hi han diverses entrades publicades en aquest blog (veure etiquetes Xina).
Avui hem tornat a repetir la Khoraja (si no vols caldo, dos tasses!) pero amb camera de fotos i de video, al mes pur estil guiri.
A dins hi ha un poble sencer, lamasseries, temples, sales d’oracions i escoles d’estudis superiors de teologia, astronomia i filosofia. El complexe neix a la falda de la muntanya i s’esten fins el riu. Els temples de mes al nord sembla que estiguin enclavats a la roca, les parets estan pintades amb armonia amb el terreny, del mateix color que la terra. Algus son blancs, com aquest, amb les finestres, els sostre i la vorada de la teulada ben guarnida.
28-10-2007
A nomes 6 km de Tongren es troba el monestir de Wutun Si. Hem arribat en taxi -ens demanen 6 yuans- mentre que el tio del minibus ens en demana 40 per cap. Aqui, molts cops val la pena emprar el taxi.
El monestir es coneix per les vuit estupes blanques alineades que flanquegen l’entrada. A la dreta, una d’enorme amb tot de dibuixos i figures de Buda, molt colorida. Aqui va la foto:
I a la nit hem tornat al lloc habitual i hem xerrat novament amb els monjos, que dona la impressio que tenen tant d’interes en la cuina tibetana com nosaltres.
27-10-2007
Ahir vam fer novament motxilles per anar a Tongren i,… deu ni do com pesen! Els xinesos son molt aficionats a beure te a totes hores i alla on vagis sempre hi ha termos amb aigua calenta, ja sigui als hotels, com al tren, com als restaurants. Per altra banda, els esmorzars que ells coneixen son les sopes de fideus. Res de cafe, sucs o pa torrat amb mantega.
Aixi que hem fet servir el cap: si comprem cafe -qui diu cafe diu Cola Cao- sucre i llet en pols,… tindrem uns esmorzars de pel.licula! I des del segon dia a la Xina que estem enganxats als supermercats, on podem trobar gairebe tots aquests productes, aixi com magdalenes, galetes,… i si!! fem cada mati uns esmorzars dignes de reis, i despres de dinar, no sol faltar el cafeto.
Per aixo ens pesen tan les motxilles!!
Tongren es un poble que es troba ja entrant cap a dins al Tibet (segons l’actual demarcacio, provincia de Gansu). La carretera que ens porta voreja un riu i s’envolta de muntanyes baixes i pelades. Com mes ens endinsem, la gent de l’autobus es comenca a alborotar. Ara passem per una corba pronunciada i en acabar-la, el turonet de la dreta ens deleita amb un petit txorten, envoltat de banderoles d’oracio. Mes endavant, una estupa blanca decora la corba del riu i tot d’inscripcions en tibeta adornen unes pedres disposades al costat de la carretera, amb vius colors. La gent esta contenta i el conductor posa un “cassette” de musica tibetana molt alegre. Bones vibracions.
El motor de la Xina edificadora ha arribat aqui nomes en els dos carrers principals, la resta estan gairebe intactes, amb cases de planta baixa. Al mig del poble hi ha el mercat, que rutlla a totes hores. Aqui tambe ens miren forca, pero no som els unics turistes, en total en som 5 al poble!
Als afores esta el monestir de Rebkong, pero a la seva vora, al costat de la filera dels molinets d’oracio, passa la carretera. Tot de fum, pitades i molt d’enrenou acompanyen els fidels mentre resen. Quin poc respecte, ves si no haguessin pogut construir la carretera per una altra banda.
A dins el complexe, molta gent fent la “khoraja”, joves, families i avis, que caminen mes rapid que nosaltres, inclus amb el basto. Aquest exercici espiritual tambe els ajuda fisicament. Alguns fan la “khoraja” agenollats, se santiguen, fan tres passes i es tornen a agenollar. Aixi fins donar la volta a tot el recinte.
Hem descobert un restaurant que es diu “art de cuina”, regentat per una noia tibetana. Serveix els plats amb una lleugeresa que es d’agrair, tot i que porta el seu nado penjat a l’esquena, lligat amb un mocador. Aqui fem la xerrada amb tres monjos que prenen te, parlem sobre el problema del Tibet. Ens diuen que esperen les Olimpiades en candeletes per manifestar-se i traslladar al mon sencer la situacio. Estarem a l’aguait.
Estem ja a la zona tibetana, coneguda com a “Tibet exterior”, el territori que separava fa nomes cinquanta i pocs anys el Tibet de la Xina. Amb la invasio del Tibet per part de la Xina, aquesta regio ha passat a formar part de la provincia de Qinghai.
Ara, tots els retols estan escrits en xines el 95 per cent i el 5 per cent en angles, ni rastre de la llengua tibetana. A l’escola els tibetans han d’aprendre el xines i quan nosaltres els saludem amb “tashi delek”, ben pocs saben que ho fem amb el que es la llengua dels seus pares i avis.
Anem en compte de no perdre el catala com ells estan perdent la seva llengua, perque la llengua es la cultura i la historia d’un poble, la nostra riquesa, i ens correspon a nosaltres conservar-la.
El poble que ha crescut a la vora del monestir ha estat “reconstruit” a l’estil xines, tot de ciment i edificis i botigues i retols comercials per tot arreu. De tibeta, nomes hi ha quatre botigues que venen objectes d’oracio. Pero, a l’aguait! son xinesos que regenten les botigues! I respecte al monestir, doncs li han canviat el nom, si el busques has de fer-ho com a Taer Si.
Kumbum es un dels sis monestirs del Tibet de l’ordre dels barrets grocs. El complexe consta de diversos temples i templets dedicats a diferents budes. El monestir principal es troba custodiat per dos monjos que demanen el tiquet d’entrada. No l’hem comprat, pero els diem “tashi delek” i marxem. Ells ens criden, ens pregunten d’on som i ens deixen passar!
A la sala de pregaries hi ha un enorme Buda daurat, amb uns ulls blancs que miren fixament cap a fora i tot rodejat d’ofrenes. Al costat, el pati, ple de molinets d’oracio. Seguim un parell de families tibetanes que fan la “khoraja”, la volta a tots el complexe, passant per tots i cadascun dels templets, rodant tots els molinets d’oracio i fent ofrenes a tots els Budes i Bodhisatves. Hem fet reverencia a un bon grapat d’ells, tots daurats i enormes, uns d’asseguts, uns altres de drets, tots complimentats amb flors, fruites i espelmes amb mantega de iac (be, de dri, que es la femella del iac). L’ambient fa olor a encens, a xiprer que crema en petites xemeneies i a mantega.
Pel cami els monjos ens van saludant, els nens i nenes, entre prec i prec, ens demanen una foto, un altre monjo ens convida a un tros de pa del seu dinar,… es realment fantastic. I agraim aquest mati tan tranquil, ens ha aportat una mica de pau i espiritualitat.
