Foto Wikipedia

A principis del segle XX, Xina, centrada en els seus problemes interns i externs, juga un paper menor en la vida política a Àsia Central, mentre que l’Índia britànica i la Rússia tsarista s’enfronten en un conflicte silenciós que els britànics anomenen el Gran Joc.

Entre els seus objectius està el control del Tibet, un país desconegut en gran part, amb la previsió que algun dia s’obrirà a nous mercats. No obstant això, les autoritats tibetanes són molt resistents a qualsevol contacte amb l’exterior i els russos, els primers a fer un intent, fracassen.

Al 1904, la resposta britànica a una indiferència semblant es una expedició militar en el seu camí a Lhasa, que obliga els tibetans a obrir la seva frontera amb l’Índia, signant un tractat  – el Tractat de Lhasa – que estableix les fronteres entre el Tibet i Sikkim, regne independent sota la influència britànica en aquell moment, i que estableix un protectorat de facto econòmic del Regne Unit sobre el Tibet.

Dos anys més tard, el 27 abril 1906, Xina signa amb la Gran Bretanya la Convenció sobre el Tibet, confirmant el Tractat de Lhasa i reconeixent l’autoritat de l’Índia britànica al Tibet.

Al maig de 1910, la Xina envia un miler de soldats a Birmània, llavors part de l’Índia britànica, per instal·lar un lloc fronterer. Aquest fet preocupa als britànics per la visió expansionista de Xina.

El 1911, davant la caiguda de la dinastia Qing, els britànics decideixen convocar una conferència amb l’objectiu principal de preservar el Tibet com un estat tap entre la Xina i l’Índia. Amb aquest propòsit, es reuneixen els tres governs a Simla, per tal de concloure un tractat per marcar les fronteres definitives del Tibet. Aquesta conferència s’inaugura el 6 octubre 1913 sota els auspicis de Henry McMahon, administrador de l’Índia britànica.

Mentre que els britànics volen que el Tibet es convierteixi en un estat tap per contrarestar la influència de Rússia i el control dels brots expansionistes de la Xina, i els tibetans el reconeixement de la seva independència, proclamada el 1912 pel 13è  Dalai Lama, els xinesos desitgen incorporar en les seves àrees el territori oriental tibetà de Kham, conquerit per les tropes del general i cabdill Zhao Erfeng.

Per resoldre aquestes disputes i assumptes fronterers, Henry McMahon resolt l’11 de març de 1914 proposant un acord, que és acceptat pel representant del Dalai Lama però no pels xinesos. D’aquesta manera, el nou traçat de fronteres, que en general segueix la cresta de l’Himàlaia i que s’ha anomenat la Línia McMahon, queda en lletra morta, tot i que estableix la frontera actual entre el Tibet i l’India.

Aquesta línia, que fa quasi bé 100 anys va fer perdre una part de territori al Tibet, ha evitat la xinització d’aquesta regió i la preservació de la seva cultura i la seva llibertat.