El monestir de Sant Simeó l’Estilita el jove i la primera església del cristianisme

Al segle VI, quan la corrupció dominava la ciutat d’Antioquia i la bruixeria estava arrelada en la societat i en el clero, els preocupats antioquians acudien a Simeó l’Estilita -el jove- que des de dalt la seva columna cridava amenaces i advertències als fidels, perquè és penedissin i esmenessin els seus pecats.

Simeó tenia poders extraordinaris. La pols de la seva roba era més eficient que el cocodril rostit i el formatge bizantí mesclat amb cera. La seva pols podia curar l’estrenyiment, causar lepra a un incrèdul i ressuscitar un ase.

Pintura de Sant Simeó l'Estilita damunt la seva columnaPintura extreta de www.syriatourism.org

En una de les manifestacions religioses més insòlites de devoció cristiana, l’objecte de reverència era un home viu i laic. Tant, que Simeó veia com l’església s’edificava al seu voltant, a diferència de la de Sant Simeó l’Estilita -el vell- que es va edificar un cop va ser mort.

La catedral edificada era immensa i la nau principal en comptes de mirar cap a l’altar mirava cap al sant, en signe de la seva devoció i poder. La seva columna era el centre d’un octògon on els capitells de marbre, en forma de cistell, estaven delicadament tallats i tota l’edificació mostrava la seva bellesa i ostentació que la societat li era capaç de mostrar.**

Però de tot allò ja no queda rés, tant sols uns capitells escampats al terra i murs i voltes derruïts, que serveixen de refugi a les sargantanes i serps.

Panoràmica del monestir de Sant Simeó

Base de la columna de Sant SimeóAquesta base quadrada és tot el que queda de la columna de Sant Simeó

capitells amb forma de cistellCapitells de marbre de Proconnesus amb forma de cistell

Arribar fins aquí no és fàcil, des de la veïna població de Samandag no hi ha transport públic, així que toca caminar muntanya amunt amb un sol de justícia. Però tenim sort i un kurd piadós, que va de visita a un petit santuari musulmà, ens porta amb la seva furgoneta i s’espera fins que acabem la visita.

El vigilant del recinte està content de tenir visita, perquè aquí no hi arriba ningú. Sota un sopluig de plàstic, ens ofereix ombra i te. Recrimina al govern turc que no cuidi el seu patrimoni cultural i que permeti la instal·lació d’un parc eòlic en aquesta zona.

De tornada parem al santuari musulmà, situat en un altre turó. És molt petit, moltes famílies venen aquí, no per venerar el sant, si no per fer pícnic i gaudir de les vistes de la regió. Compartim un cogombre ecològic i xerrem de política. Pels kurds, Attaturk es vist com un feixista i només cal visitar el kurdistà per comprovar-ho.

Ens acompanya fins la carretera on s’espera amb nosaltres fins que arriba el dolmus*. Li indica la nostra direcció i s’acomiada de nosaltres. Li estem molt agraïts, perquè tot i que ens havien indicat que hi havien vehicles que anaven freqüentment a Sant Simeó, aquest ha estat l’únic que hem vist.

Façana de l'església de Sant PereFaçana de l’església de Sant Pere

Altar de l'església de Sant PereL’última parada del dia és la església de Sant Pere, excavada en una cova a la muntanya de la Creu (Staurin). Segons sembla, va ser aquí on els cristians es van reunir per primer cop per resar, en secret. La cova era propietat de Lluc l’Evangelista, metge i natural d’Antioquia, que la va cedir a la comunitat per tal de disposar d’un lloc de culte. Es creu que Sant Pau i Sant Pere hi van viure mentre predicaven per la ciutat. El 1098, els creuats van aixecar la façana actual.

No ens estem de comentar si Sant Pere hagués pensat mai que una petita església com aquesta fos el camí cap una màquina tant poderosa com és el Vaticà, tant allunyada de la simplicitat d’aquesta construcció. I tot i no ser creients, aquest lloc tant senzill i sagrat ens emociona com mai ho faran les grans catedrals i esglésies aixecades en nom d’un Deu pel qual s’han comés un munt de crims.

* Els dolmus son unes furgonetes de transport de viatgers.
** Narració de Sant Simeó extreta del llibre Desde el Monte Santo, de William Dalrymple.

About these ads

5 thoughts on “El monestir de Sant Simeó l’Estilita el jove i la primera església del cristianisme

  1. M’ha agradat l’explicació sobre Simeó l’Estilita, el jove. A Síria vaig estar al que queda de l’esglèsia de l’altre Sant Simeó.

    Em sento cristiana, però rebutjo tot el que tingui a veure amb la luxúria i luxe del Vaticà. Comprenc els vostres comentaris davant l’esglèsia de Sant Pere. Aquesta és la “meva” esglèsia..

    Petons i abraçades!

    • Aquesta zona t’agradaria, Mercé. Tants les esglésies com els monestirs estan molt allunyats del luxe/luxuria que es respira a l’església d’occident.
      En quan als monestirs dels Simeons Alep/Antioquia, el cert és que no tenen punt de comparació, perquè el d’Alep está prou ben conservat. Esperem que la guerra civil no el destrueixi.

      Petons!

  2. Retroenllaç: Bitacoras.com

  3. Llàstima que no tinguem un Simeó l’Estilita que potser fins i tot ens sol·lucionaria la crisi. Bromes a part, un post molt interessant, bàsicament perquè ens mostreu llocs molt poc coneguts, al menys per mi.

    Una abraçada

    • Suposo que en l’època de Simeó la corrupció devia estar tant generalitzada com ara… no és pot dir que haguéssim avançat molt. :-(
      Et recomano aquesta zona, amb força dies se li pot treure molt de suc i les distàncies son molt curtes, per tant aprofites molt el temps.

      Una abraçada!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s