La gran ruta:
Donen uns cops a la porta; miro el rellotge, les cinc de la matinada. És el conductor del jeep que ens ha de portar a Leh. – Però si haviem quedat a les sis!! -.
En 10 minuts estem preparats i cinc minuts després parats al mercat per esmorzar. Només un chai, que aquí es un te amb llet.
La carretera fins a Leh està plena de bonys i forats; el nostre cul està constantment a l’aire. Anem dos jeeps, a l’altre viatgen una parella d’israelians que vam trobar a l’avió que ens va portar fins Kulu.
Al jeep fem l’única cosa que es pot fer: mirar per la finestra, de tant en tant baixar per fer fotos i sobretot donar-me cops contra el vidre lateral cada cop que em quedo dormit. La Nuria va desperta tot el viatge com una campiona i jo amb el cap ple de “nyanyos”. Creuem el pas de Rothang (3978 metres), que a mi em recorda a Rojang (no se si s’escriu així) del Senyor dels anells; el pas queda batejat.
Set hores després parem per dinar. El restaurant es una mena de tenda de campanya plena de forats per on passa l’aire, gelat, ja que estem sobre els 4.000 metres. Demanem Dal Bhat, que es arròs blanc, acompanyat de llenties estofades i verdures picants. Més tard passem el primer pas d’importància, el Lachung La amb els seus imponents 5060 metres i ni rastre del mal d’alçada. Estem fets uns bous pensem (frase més recordada, fins avui, del llibre Tushita de l’Enric Soler). Si heu d’anar al Ladakh us el recomanem.
Baixem per immortalitzar el moment i ens adonem que cada pas costa una eternitat, es nota molt la manca d’oxígen.
Fem nit a Sarchu, un asentament format per una dotzena de tendes de campanya. D’estar fet un bou rés de rés, ja m’agafat el mal d’alçada. Hi han diversos símptomes, el més comú es el mal de cap i a més he agafat el que més temia, el vertigen. Així que amb l’estòmac marejat vomito fins l’última papilla. El noi israelià, Amir, té diarrea i les dues noies, la Núria i la Ruth, estan com a roses. I jo que hem pregunto: que se n’haura fet d’aquells homes d’abans, que surten als westerns encenent-se un llumí a la barba, bah!!! Si estem fets uns cagamandurries!!!
L’endemà ens aixequem a les 5,30 i encara fet una magrana emprenem l’últim tram fins Leh. Avui hem de creuar un pas de 5.328metres, el Taglang La. Mamma mia!!!
Així que cadascú escull una opció diferent: la Núria admirar el paisatge i jo trencar el vidre lateral a base de cops de cap.
Havent creuat el pas comença el descens i em començo a trobar millor. El paisatge de la vall de Leh es espectacular, ple de gompes (monasteris), cases d’arquitectura tibetana i el verd que tornar a apareixer després de dos dies de paisatge llunar.
Agafem habitació a casa de la Lamu, la Barath Guesthouse. Habitacions grans i noves amb bany interior per només 500 Rs, uns 8€. Anem a sopar al Gesmo (gràcies Quique i Marta). A les 21,00 estem al llit i no ens aixequem fins l’hora d’esmorzar, 12 hores després!!!.
L’esmorzar que ens ofereix la Lamu es digne d’un rei: mantega, iougurt, llet, torrades, melmelada. La Lamu té dues vaques i cada dia les muny, de la llet fa la mantega i el iogurt que esmorzem. Us podeu imaginar com esta de bo. Ens explica que necessita uns quatre litres de llet per fer la mantega que cap en dues mans!!.
Sortim a coneixer Leh. Ens prenem uns dies per aclimatar-nos a l’alçada. Això vol dir: passejar i no fer res. I de fet no hi ha rés que explicar del dia d’avui.
Durant la nit passem una mica de fred. Al matí comprovem que les muntanyes estan nevades. Sortim a caminar i passem per l’agència Moonlight Travel i donem records de l’Enric Soler a Nawang. Ell se’n recorda molt de l’Enric i li envia una forta abracada.
Després pugem fins el Palau, on passem el matí contemplant Leh des de l’alçada. Recorrem els carrers del casc àntic i saludem amb un Salam aleikum als comerciants catxemirs que contents ens responen. Anem a dinar i migdiada.
I això es tot. Esperem que la neu no ens espatlli l’estada al Ladakh. Com diu la Núria en el seu blog, el proper dia una nova entrega. I ara unes fotos perque no protesteu, jejeje.
En 10 minuts estem preparats i cinc minuts després parats al mercat per esmorzar. Només un chai, que aquí es un te amb llet.
La carretera fins a Leh està plena de bonys i forats; el nostre cul està constantment a l’aire. Anem dos jeeps, a l’altre viatgen una parella d’israelians que vam trobar a l’avió que ens va portar fins Kulu.
Al jeep fem l’única cosa que es pot fer: mirar per la finestra, de tant en tant baixar per fer fotos i sobretot donar-me cops contra el vidre lateral cada cop que em quedo dormit. La Nuria va desperta tot el viatge com una campiona i jo amb el cap ple de “nyanyos”. Creuem el pas de Rothang (3978 metres), que a mi em recorda a Rojang (no se si s’escriu així) del Senyor dels anells; el pas queda batejat.
Set hores després parem per dinar. El restaurant es una mena de tenda de campanya plena de forats per on passa l’aire, gelat, ja que estem sobre els 4.000 metres. Demanem Dal Bhat, que es arròs blanc, acompanyat de llenties estofades i verdures picants. Més tard passem el primer pas d’importància, el Lachung La amb els seus imponents 5060 metres i ni rastre del mal d’alçada. Estem fets uns bous pensem (frase més recordada, fins avui, del llibre Tushita de l’Enric Soler). Si heu d’anar al Ladakh us el recomanem.
Baixem per immortalitzar el moment i ens adonem que cada pas costa una eternitat, es nota molt la manca d’oxígen.
Fem nit a Sarchu, un asentament format per una dotzena de tendes de campanya. D’estar fet un bou rés de rés, ja m’agafat el mal d’alçada. Hi han diversos símptomes, el més comú es el mal de cap i a més he agafat el que més temia, el vertigen. Així que amb l’estòmac marejat vomito fins l’última papilla. El noi israelià, Amir, té diarrea i les dues noies, la Núria i la Ruth, estan com a roses. I jo que hem pregunto: que se n’haura fet d’aquells homes d’abans, que surten als westerns encenent-se un llumí a la barba, bah!!! Si estem fets uns cagamandurries!!!
L’endemà ens aixequem a les 5,30 i encara fet una magrana emprenem l’últim tram fins Leh. Avui hem de creuar un pas de 5.328metres, el Taglang La. Mamma mia!!!
Així que cadascú escull una opció diferent: la Núria admirar el paisatge i jo trencar el vidre lateral a base de cops de cap.
Havent creuat el pas comença el descens i em començo a trobar millor. El paisatge de la vall de Leh es espectacular, ple de gompes (monasteris), cases d’arquitectura tibetana i el verd que tornar a apareixer després de dos dies de paisatge llunar.
Agafem habitació a casa de la Lamu, la Barath Guesthouse. Habitacions grans i noves amb bany interior per només 500 Rs, uns 8€. Anem a sopar al Gesmo (gràcies Quique i Marta). A les 21,00 estem al llit i no ens aixequem fins l’hora d’esmorzar, 12 hores després!!!.
L’esmorzar que ens ofereix la Lamu es digne d’un rei: mantega, iougurt, llet, torrades, melmelada. La Lamu té dues vaques i cada dia les muny, de la llet fa la mantega i el iogurt que esmorzem. Us podeu imaginar com esta de bo. Ens explica que necessita uns quatre litres de llet per fer la mantega que cap en dues mans!!.
Sortim a coneixer Leh. Ens prenem uns dies per aclimatar-nos a l’alçada. Això vol dir: passejar i no fer res. I de fet no hi ha rés que explicar del dia d’avui.
Durant la nit passem una mica de fred. Al matí comprovem que les muntanyes estan nevades. Sortim a caminar i passem per l’agència Moonlight Travel i donem records de l’Enric Soler a Nawang. Ell se’n recorda molt de l’Enric i li envia una forta abracada.
Després pugem fins el Palau, on passem el matí contemplant Leh des de l’alçada. Recorrem els carrers del casc àntic i saludem amb un Salam aleikum als comerciants catxemirs que contents ens responen. Anem a dinar i migdiada.
I això es tot. Esperem que la neu no ens espatlli l’estada al Ladakh. Com diu la Núria en el seu blog, el proper dia una nova entrega. I ara unes fotos perque no protesteu, jejeje.
Julley
