Xiahe és l’ultim punt de la Ruta de la Seda que visitem. El que hem fet fins ara ha estat una linia recta des del Kygyzstan fins Xi’an i després tornar enrere per seguir un altre dels ramals. Per que la Ruta de la Seda no era nomes un únic camí, si no molts camins que seguien els mercaders i que junts van permetre un intercanvi de productes, idees i cultura des d’Orient fins a Occident, en tota la seva extensió.

El camí des de Tongren a Xiahe es una petita aventura. Hem hagut de pujar a l’autobús a empentes, combatent amb tibetans i xinesos i els seus respectius sacs i caixes. Els seients son mida barrufet i hem hagut de fer les 5 hores de trajecte mig girats cap al passadís. Feia un fred intens, tot el viatge hem anat amb la jaqueta, els guants i la gorra. Als peus, portàvem dos parells de mitjons i sota els pantalons, uns altres d’interiors. Es el que fan ells per combatre el fred i ha estat molt bona idea comprar-los. Les fotos amb aquesta indumentària de roba interior tan sexy, ens les guardem per nosaltres…

El paisatge es preciós, arribem a una alçada de 3.300 metres i veiem els iacs pasturant per la vora de la carretera. Alguns passegen pel poble. En una parada, mengem un iogurt casolà recent fet, ves a saber si amb llet de vaca o de dri – la femella del iac -. Els cims nevats s’amaguen darrera les muntanyes que ens envolten i de tant en tant es deixen veure.

Feu clic a la foto per veure la lamasseria en detall

A dins hi ha un poble sencer, lamasseries, temples, sales d’oracions i escoles d’estudis superiors de teologia, astronomia i filosofia. El complexe neix a la falda de la muntanya i s’esten fins el riu. Els temples de mes al nord sembla que estiguin enclavats a la roca, les parets estan pintades amb harmonia amb el terreny, del mateix color que la terra.

La kora -la volta sencera voltant els molinets i orant en tots els temples que fan cada dia els tibetans- te una llargada de 3km. Impressionant. Decidim comprovar-ne la duresa i intentem seguir els monjos, els homes i les dones, els nens i els vellets, amb la intenció de fer girar tots i cadascun dels 1174 molinets i donar les tres voltes de rigor – seguint el sentit de les agulles del rellotge- dins i fora de cada temple. Abans d’acabar el primer mur, ja estem cansats i amb el braç dret adolorit.

Gairebé tothom ens avança, saludant-nos i aprovant la nostra kora. El sol se’n va i cada cop hi ha mes gent fent les seves oracions. Ara ja anem per la falda de la muntanya, per la meitat mes o menys. Un monjo vellet ens ajuda, indicant-nos el camí a seguir. Aprofito la força que fa Lluis en moure els molins per no haver-los de moure jo, no em queden forces. En la meva defensa dire que estem a 3.000 metres i a aquesta alçada manca l’oxigen.

Just abans del final, hi han diversos temples que cal voltar tres cops per fora i tres per dins. Estan gairebe seguits, i quan acabem estem totalment fets pols i marejats.