Contes de la Ruta de la Seda, un nou Barcelistan
Avui, us volem convidar a un nou Barcelistan, la trobada dels amants de les cultures d’Àsia Central…
Aquest cop serà el proper dijous 3 de juny a les 21h. al Bar Soho (c. Vallespir, 18, al costat de l’Estació de Sants de Barcelona) i està dedicat als CONTES DE LA RUTA DE LA SEDA…
Estarem acompanyats de la nostra amiga Susana Tornero, una de les millors narradores orals del moment, que ja fa uns anys que es dedica a col·leccionar i contar històries d’arreu del món i que el dia 3 ens seduirà amb les narracions orals del Balutxistan, els contes d’arrel persa del Panjab o les divertides històries del mestre Nasreddín arribades des del cor de la milenària Bukharà a l’Uzbekistan…
Aquestes històries, que narra de meravella la Susana, són històries per a un públic adult… un viatge pel món, aquest cop per Àsia, a través dels seus contes com si fossin espècies que condimenten els secrets dels millors plats i acaben en una deliciosa sessió per assaborir-la en companyia del públic, que és qui dona el toc definitiu a les històries i les fa sempre noves, úniques.
A més tindrem una exposició de dibuixos de Silvia Ailén Maisonave, mostrant-los l’ànima de les mirades a la Ruta de la Seda.
US ESPEREM !!!
Lloc: Bar Soho
Adreça: Carrer Vallespir 18
Data: Dijous 03 de Juny de 2010
Hora: 21:00
Organitza: Associació Amu Daria.
Entrada Lliure
Música d’Àsia Central: Sevara Nazarkhan
Avui us volem apropar una mica a la música d’Asia Central en la veu de Sevara Nazarkhan.
Sevara va néixer a Uzbekistan l’any 1978 i es una reconeguda cantant de música pop al seu país. El seu pare va estar al càrrec del departament de música de Radio Tashkent i la seva mare es directora d’una escola de música.
Va començar la seva carrera musical dintre la música “uzpop”. El seu primer grup va ser un quartet de dones, format l’any 1998. L’any següent va grabar el seu primer disc assolint un considerable èxit al seu país.
Sevara va participar com a telonera en el Growing Up Tour, gira que Peter Gabriel va fer per Europa y Estats Units per presentar el seu álbum Up (2002).
Al 2004 va rebre el premi BBC Radio 3 Awards for World Music, en la categoria Àsia-Pacífic, gràcies a l’àlbum Yol Bosin. Posteriorment, ha realitzat concerts a Europa i gravat altres àlbums.
Moltes de les lletres de les cançons d’amor refereixen a llargues separacions, i n’hi ha prou amb escoltar l’àlbum per sentir-se part d’una caravana, ser un viatger o un mercader que durant mesos solca l’antiga Ruta de la Seda.
Esperem que us agradi tant com ens agrada a nosaltres.
Font: Estación Tierra i Turkestania Club
Descobrint Europa: Basel (Suïssa)
(Aquesta entrada hagués hagut d’arribar l’1 de gener de 2010…)
Hem trobat bitllets d’avió i un apartament en una ciutat europea per cap d’any, però no us direm el nom fins que arribi el dia. Us apunteu?
Aquest va ser el correu que, el Quique i la Marta, ens van enviar quan estàvem viatjant per Iran. Ens vam mirar i amb un somriure d’orella a orella vam cridar un SI tant gran, que els altres usuaris del coffeenet es van girar per mirar-nos, estem segurs que fins i tot els nostres amics el van escoltar.
I van passar els mesos, van arribar també les últimes pluges de l’any i per fi vam descobrir el destí: Basilea… i amb el fred que fot!!!.
Així que una tarda de dimecres, vam marxar cap a l’aeroport altre cop. Però aquesta vegada només per 5 dies. Ells havien marxat pel matí, per arribar abans a l’apartament i fer quatre compres ens van dir. Nosaltres sabíem que no era per això, van marxar abans perquè son uns culs inquiets i no podien esperar fins la tarda per agafar el vol. Però a nosaltres ja ens anava bé, arribaríem i ho trobaríem tot preparat.
I així va ser. Vam agafar el vol i ells ja ens esperaven a l’aeroport de Basel, però no anaven sols: els acompanyava un bon menat de frankfurts, que servirien per completar la dieta “ovo-tocinen” que menjaríem per esmorzar.
I es que l’esmorzar estava inclòs en el preu de l’apartament, la propietària ens deixava cada matí: ous, bacon, llet, suc de taronja, iogurt, mantega i melmelada. Nosaltres vam afegir els frankfurts. No cal dir que el primer dia vam esgotar els productes del frigorífic, ja que si a l’endemà ens els reposaven, perquè havíem de deixar rés?.
Ben tips vam sortir al carrer, amb un fred que pelava, i vam començar a preparar la festa de la nit, l’última de l’any: localització de la catedral per prendre el raïm i beure el cava, localització del lloc on hi hauria la festa (a la mateixa catedral, ens van dir), i comprar el sopar i, sobretot, el beure per la gresca.
Per la tarda va començar la nostra particular festa: uns vinets i música per ambientar la tarda-nit. Per sopar, uns aperitius, filet amb formatge curat i peix vietnamita al curry per la Núria; de postres pastís de nata amb fruites.
I més vinets van portar una sessió de ball una mica estranya: unes jotes amb la música de Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries, per recordar la nostra terra.
Abans de mitja nit, vestits per l’ocasió amb l’espanta-sogres, el barret de paper i la careta de l’identitat secreta, vam anar fent camí cap a la catedral, fotent gresca per allà on passàvem.
La plaça de la catedral estava que no s’hi cabia de gent; un noi repartia papers: era la lletra de la cançó, que amb la música d’una orquestra de cambra, tothom es disposava a cantar.
De la catedral vam anar al pont sobre el Rihn, on vam gaudir d’un espectacle pirotècnic amenitzat amb el só dels nostres espanta-sogres.
En acabar, vam anar al Joe’s, un bar mexicà on vam demanar uns margarites. El cambrer ens va avisar ¡cuidado, que estan fuertes!… Forts??? si semblaven aigua!!!.
L’ambient no era el que es pot trobar a qualsevol vila catalana en una nit com aquesta, però no ens vam deixar vèncer per l’avorriment general i vam continuar amb la nostra gresca, passant una de les nits de Cap d’Any més estranyes i alhora més divertides que hem passat mai.
La resta dels dies vam continuar visitant la ciutat: la catedral amb la seva bonica teulada i les parets de pedra vermella, la plaça del mercat i l’ajuntament amb les parets d’un vermell lluent, el casc antic amb els seus estrets carrerons i les boniques cases del segle XV, el pont de sis arcs sobre el riu Rihn, els cafès i les xocolateries.
I va arribar el diumenge i ens vam acomiadar de Basel, havent gaudit d’uns dies meravellosos en companyia d’uns bons amics.
Amsterdam… i fi del viatge
Quan vam començar a buscar ofertes de vols per poder tornar a casa, capitals com París, Amsterdam o Venècia sonaven a música en les nostres oïdes. El sondeig d’ofertes de vols van posar a Amsterdam en el top-one del rànquing de favorits.
Així que un cop allí, vam emprendre la tasca de planificar els nostres tres dies a Amsterdam: aconseguir un plànol, orientar-nos i rastrejar què ens oferia la ciutat. L’adrenalina començava a pujar. Vam llegir articles del tipus “què veure a Amsterdam”, “anar de compres” o “museus per a tots”, i noms com Het Koninklijk, Kalverstraat, Leidseplein o Koninklijk s’amuntegaven en les nostres ments mentre buscàvem la manera de memoritzar aquells estranys vocables.
L’autobús sortia de la mateixa porta de l’hotel. Sota un nas rosat de fred, el conductor ens va donar el bon dia en holandès. Sonava com “jude nafons”. En els seients, rossos cabells i galtes rosa s’amagaven darrere del diari gratuït. Amb els dits anquilosats, vam desplegar per enèsima vegada en aquell matí el mapa de la ciutat, ja que no volíem equivocar-nos de parada. Una veu en megafonia informava que arribàvem a destí: Central Station. És l’eix principal de la ciutat, el lloc des d’on s’articula tot Amsterdam, punt d’origen i final.
Baixem, amb molt de compte, creuem el carrer i prenem posició: “hem d’anar cap a l’esquerra”, “no, cal creuar el pont”, “potser sigui recte …”. Nervis de nouvinguts, autobusos a desenes que anaven i venien, tramvies cuejant entre dos carrers, i bicicletes! Centenars d’elles! rodant silencioses, suaus, lleugeres com el vent.
Llavors ho vam veure clar: Amsterdam no és per “empollar”, Amsterdam és per viure-la. Així que vam guardar el plànol, vam respirar fondo… i a passejar.
Relaxats i amb un ampli somriure, vam recórrer carrers de conte de fades, tranquils canals que la ciutat, pontets que s’arquegen amb gracioses formes. Amsterdam és una ciutat de somni, sublim en arquitectura, plena d’història, de museus, fresca i jovial, moderna i desenfadada, progressista i sense pudors, lliure i respectuosa. En menys paraules: bonica.
I així va ser com ens vam deixar perdre entre els seus carrers, els seus canals i els seus ponts, descobrint a cada moment els seus secrets i les seves belleses, sense cap pla, gaudint del moment, a l’únic ritme que el que marcaven els nostres passos.
A la volta de la cantonada ens va aparèixer el colorit Mercat de les Flors, la plaça Dam, el Nieuwendijk -carrer de la moda per excel.lència-, la casa de Ana Frank, la que va veure néixer Rembrandt, el Barri Roig -amb joguina sexuals i les seves noies exhibint-se en els aparadors-, el Palau Reial, el Museu Nacional o Rijkmuseum, el formidable museu Van Gogh, la factoria Heineken…
I tres dies després vam agafar un altre vol, aquest cop si, per tornar a casa.
I per tancar aquest viatge, només ens queda donar les gràcies a tots els que heu compartit estones amb nosaltres i heu anat deixant els vostres comentaris. Però sobretot i especialment, gràcies Elias, gràcies Sam, per mostrar-nos la hospitalitat i la realitat del vostre país. Estem segurs que algun dia us lliurareu d’aquest règim dictatorial, que disfressat de religió, governa el país. Gràcies de tot cor.
Istanbul
Istanbul és l’inici i el final d’aquest viatge per Turquia i Iran. És una ciutat que ja coneixem i que ens agrada – aquest és el quart any que la visitem -
De totes les ciutats que hem recorregut al llarg de la Ruta de la Seda (per Turquia, Iran, Kirguizistan i Xina), sens dubte que aquesta és la perla de la Ruta, la ciutat més bonica del món.
Així que aprofitem aquests dos últims dies per passejar i veure altre cop la meravellosa mesquita del Sultà Ahmed, per quedar-nos enlluernats al dirigir la mirada cap a l’esglèsia-museu d’Aya Sophia. Ens perdem pels magnífics jardins del Palau de Topkapi, per les petites mesquites amagades en els carrerons, descobrim caravanserralls abandonats, gaudim de les teteries i dels hamams, però sobretot del caliu d’aquesta gent que sempre tenen un somriure i una paraula amable per al viatger.
Però el viatge no acaba aquí. Abans havíem de trobar un vol econòmic que ens tornés a casa. I així va ser com vam anar a parar a Amsterdam, per gaudir dels últims quatre dies d’aquest magnífic viatge.
Però aquesta es una altra història…
Diyarbakyr
Diyarbakyr és una ciutat viva, que lluita per deixar enrere els anys en què era associada al terrorisme kurd.
Passejar per la vora de les muralles que envolten el casc antic, és gaudir de l’ombra dels arbres, del somriure de la gent, de les rialles dels nens.
Endinsar-se en els carrerons és gaudir de la vida dels kurds, sentir l’aroma de les espècies i dels kebabs, veure els colors de les fruites i verdures disposades en petites parades, tastar els formatges i les olives preparades de diverses formes.
En un caravanserrall molt ben restaurat, assaborim uns mantis amb iogurt (els raviolis turcs). Des de la terrassa del primer pis imaginem com arribaven les caravanes i com els comerciants exposaven les mercaderies, esperant una bona venda. Com fa segles, el caravanserrall és ple de vida: el pati està ara ocupat per boniques teteries on la gent gaudeix del te i petites botigues amb camisetes estampades amb la imatge del Che Guevara.
Al soterrani hi ha una gran llibreria, deu ser la més bonica que hem vist mai, amb els llibres disposats entre les antigues columnes.
Ben dinats, visitem la mesquita Ülu Camï, construïda el 1091 per Malik Sah, un dels primers sultans seljúcides. Al pati, conversem amb unes joves estudiants amb molta inquietud per viatjar i ens calentem amb els últims raigs de sol, pensant ja en el final d’aquest viatge.
Ulu Cami
Caravaserrall
Nens kurds
Durant aquests dies, que hem visitat el Kurdistan turc, hem gaudit del caliu d’aquesta gent. Des d’aquest blog us volem animar a que incloeu dins la vostra ruta aquesta regió. No us en penedireu.
Hasankeyf
Hasankeyf és un poblet situat en una gorja a la vora del Tigris. Sí, sí! estem a punt de veure de molt a prop les aigües d’un dels rius que defineixen la Mesopotàmia, bressol de civilitzacions, juntament amb l’Èufrates.
La població és de majoria kurda i per arribar-hi has de sofrir els nombrosos controls que els militars turcs imposen per moure’s per aquesta zona.
Es tracta d’un lloc molt bonic, amb verdes planures i camps de cultiu que s’estenen per les dues ribes del Tigris. La població està dominada per un turó i una fortalesa i, allà on hi ha muntanya, fa milers d’anys que els habitants excaven la roca per viure-hi a dins.
Des de Batman, un dolmus (furgoneta de transport de viatgers) ens deixa en mitja hora a Hasankeyf. Caminem pel carrer principal que porta a la fortalesa, la que vigila des de fa segles les aigües del gran riu i que ja ho feia en època romana.
Els vilatans seuen a l’ombra de les txaikhanes (teteries) mentre prenen un te i conversen tranquil·lament. Un esbelt minaret ens dóna la benvinguda, per confirmar-nos que l’hem encertat venint fins aquí. Més endavant s’alça la fortalesa, foradada per tot arreu per donar aixopluc als seus habitants. Ara, restaurants i txaikhanes presumeixen de servir menjars i tes dins les coves en còmodes coixins.
Molta història ens relaten aquestes parets naturals, doncs per aquí han passat grecs, parts, romans i bizantins. Però, si es compleixen els desitjos del govern turc, aquesta història quedarà sota les aigües del Tigris, ja que hi ha un projecte de construcció d’una presa que controlarà l’aigua del Proper Orient.
Van
Des de dalt del turó, coronat per una vella fortalesa de la què amb prou feines queden quatre pedres, ens impregnem de la verdor dels prats, del groc de les fulles caigudes i del blanc dels cims dels volcans que irromperen el curs dels rius i crearen aquest magnífic llac: el llac Van. La nostra mirada es perd en l’horitzó i l’esperit saltironeja capbussant-se en el color turquesa de les seves aigües.
El llac Van és el més gran de Turquia i dóna nom a la ciutat que ens allotja. Molts dels seus habitants son kurds, un poble escampat per quatre països: Turquia, Iran, Irak i Síria. Es calcula la seva població entre els 27 i els 36 milions i habiten en una regió que anomenen Kurdistan, un país no reconegut per les Nacions Unides. Es tracta d’un poble perseguit i arraconat, que a nosaltres ens ha mostrat el seu caliu i la seva generositat.
Visitem també l’illa d’Akdamar, on hi ha una petita església armènia que el govern turc ha reconstruït recentment com un primer pas per la reconciliació entre Turquia i Armènia, enemistats des de fa 100 anys.
L’entorn és inigualable. La silueta de l’esglèsia es veu difuminada en l’horitzó blau-cel. A mesura que ens acostem, el navegar pausat del ferry talla les aigües del llac. Prenen forma els detalls de la façana i dels finestrons i s’obre davant els nostres ulls un lloc idíl·lic on es respira una serenor que ens deixa endormiscats enmig de tanta bellesa.
Adeu mocador, good morning Turkey!!!
De la mateixa manera que des de casa havíem traçat una ruta per entrar a Iran, des d’Isfahan en pensem una per sortir-ne i entrar de nou a Turquia. I quina millor manera de fer-ho que en tren?
Hi ha l’opció del Transasia, que en tres dies fa el trajecte Tehran-Istanbul, però nomès en surt un a la setmana i ja ens han confirmat que va ple. L’altra opció és el tren que surt de Tabriz, creua la frontera i arriba a Van, ja a Turquia.
I vét aquí que ja estem a l’agència comprant els bitllets de tren cap a Van. “El tren surt a les 20:10 i arriba a Van cap allà les 10:00 de l’endemà”, ens diuen.
I vét aquí que ja som a Tabriz, esperant per agafar el tren. El tren és un conjunt de ferralla rovellada i vagons ombrívols, tal i com ens havíen alertat a l’agència. El vagó és per 6 persones i comencen a arribar els passatgers. Una dona iraní amb un mocador fi de color blanc entra i saluda i s’asseu a llegir un llibre. Després hi apareix una bossa negra i un home iraní amb ulleres tipus “Buenafuente” i pereta. El segueix la seva filla, rossa tenyida i amb uns bonics ulls negres. Bé, de moment, anem bé. Sentim en la llunyania del vagó uns remecs en anglès que s’acosten inexorablement fins el nostre compartiment. Ens ha tocat un holandès estirat i engominat carregat de pesades maletes que munta “un cristo” perquè al vagó hi ha molta gent. I què volia el senyor, per 5 euros, l’Orient Express?
La dona del mocador blanc ja ens avisa que arribarem cap allà les 10 del matí. Però sortim puntuals i ens n’alegrem. Primera parada: 22:00 hores, control de passaports per sortir d’Iran. Ho enllestim ràpidament però no ens deixen pujar al tren i ens tenen a tots els passatgers en la freda estació durant tres hores i mitja.
Quan finalment ens autoritzen a pujar, tirem cap a la llitera volant! Segona parada: 05:00 hores, frontera turca. Mateix procediment, però aquest cop sí que ens permeten tornar al tren i, naturalment, el que fem és pujar a la llitera a dormir.
09:00 hores. Ens despertem, ja devem arribar a Van. Mirem afora… però si continuem a la mateixa estació! Es veu que encara han de revisar l’equipatge!
Així que, un cop revisat l’equipatge de tot el tren, finalment arribem a Van, a les 10:30h, i comprovem amb alegria com hem deixat enrere el paisatge àrid d’Iran pel paisatge majestuós del llac Van rodejat de cims nevats.
Isfahan, la meitat del món
Asseguts en el seient de darrera del taxi comprovem que Isfahan no és com la resta de les ciutats que hem visitat: allà on mirem es veuen amples jardins, arbres, flors… s’intueix una ciutat que va a un altre ritme, més pausat, més relaxat. I ens agrada.
Només deixar l’equipatge a l’hotel, sortim al carrer per poder xafar el més aviat posible la plaça de l’Imam, la Meydan-e Naghsh-e-Jahan. I allí, al bell mig de la plaça, amb el sol amagant-se per darrera les cúpules blaves i els ulls entervolits per les hores de viatge, mirem més enllà com qui mira l’horitzó que mai s’acaba. Sí, Isfahan és la meitat del món.
Fou el Sha Abbas I (1587-1629) qui la va embellir i li va donar personalitat. Els viatgers de l’època la nomenen en les seves cròniques com la ciutat més pròspera i moderna del món, amb una població propera al milió d’habitants.
I nosaltres fem un compte ràpid: és com 4 cops el camp del Barça… i encara ens quedem curts, medeix 510 metres de llargada per 165 d’amplada!!
No només la plaça és digna d’admirar, també els edificis del voltant: el Palau Ali Qapu, la mesquita de l’Iman i la mesquita Lotfollah han estat declarats, tots junts, bé cultural i Patrimoni de la Humanitat.
Satisfets d’aquest petit tast, tornem al centre i comença la pesada tasca de cada dia: on trobar un restaurant que serveixi alguna cosa més que kebabs. Iran és, de llarg, el país on pitjor hem menjat! I sopem en el restaurant d’un hotel de 5*, vaja, de “cataclec”, on mengem uns espaguetti i uns canalons d’espinacs… que han resultat ser de carn… com no!
Els següents dies fem les visites de rigor a les mesquites de renom, als minarets altíssims, a la catedral armènia del barri de Jolfa, als palaus Hasht Behesht i Chehel Sotun, al basar… però on realment gaudim és en els seus jardins, a l’ombra dels arbres, recostats sobre la frescor de la gespa, admirant el color de les flors i escoltant el cant dels ocells.
Shiraz (II). Persépolis
Persépolis fou la gran capital de l’imperi aquemènida, un conjunt de palaus assentats sobre una terrassa artificial de grans blocs de pedra construït per Dario I i ampliat amb els monarques Xerxes i Artaxerxes. Des que llegirem la trilogia d’Alexandre el Gran, rei de Macedònia, el desig de visitar les ruïnes de Persépolis es mantingué ferm en les nostres ments, i avui, per fi, estem aquí.
Pugem l’escala monumental que porta fins la primera construcció del palau, imaginant-nos que som un dels mandataris de les províncies subordinades que hi acudeixen a rendir tribut al gran rei. Un cop dalt, una gran porta de pedra amb dos enormes lleons alats de mig cos humà serveix per distribuir els visitants. Quedem enlluernats per l’enorme extensió dels palaus que s’aixeca davant nostre: enormes pilars de pedra que semblen posats a l’atzar, escales amb magnífics gravats que un dia van portar a les estances reials, portalades que no condueixen enlloc… Poc hi queda de la gran Persépolis: Alexandre s’encarregà de que no hi quedés ni rastre del gran imperi persa.
A 3 kilòmetres de Persépolis està Nash-e Rostam, el lloc on es troben enterrats reis elamites, aquemènides i sassànides que governaren entre el període 2.500 a.C. fins el 438 d.C. El conjunt és impressionant. El més visible són les tombes d’Artaxerxes I, Xerxes, Dario I i Dario II, amb tombes en forma de creu excavada a la roca, a uns 20 metres d’alçada. Hi ha preciosos relleus amb escenes de tornejos, lluites i victòries d’aquesta època. A l’altre costat es troba Kabah-e Zardusht, la torre del foc zoroastra.
A l’endemà realitzem més visites per la ciutat i acabem la tarda en un dels llocs més emblemàtics: el mausoleu del poeta Hafez. Nascut a Shiraz el 1324, va dedicar la seva vida a la mística, la poesia i el sufisme. Els seus poemes estan escrits en un llenguatge senzill, líric i apassionat però carregat d’ambigüitat i satiritzen la hipocresia dels líders religiosos musulmans de la seva època.
Avui dia, la seva tomba és visitada cada any per milers de persones. S’hi acosten a mostrar els seus respectes llegint o recitant de memòria els seus textos. L’ambient en aquest lloc és màgic i posa els pèls de punta. Així és com els iranís rendeixen tribut als seus poetes i a la riquesa de la seva història. Sens dubte, el lloc que més ens ha impressionat d’Iran.
Sovint, un vers preciós alleuja un cor ple de recança.
Hafiz
Shiraz (I)
Shiraz, la ciutat dels poetes i de les flors. Una ciutat que no dubta a dedicar dos dels seus espais més emblemàtics als seus poetes -Saa’di i Hafez- ben bé val una visita. Si afegim que es troba a poca distància de les ruïnes de Persepolis i que té un dels basars més encantadors d’Iran, no hi ha dubte: Shiraz és un dels highlights del viatge.
De bon matí visitem la ciutadel·la Arg-e-Karim Khan, construïda entre 1749 i 1779 com una de les residències de Karim Kan. Rodejada d’una muralla amb quatre torres, una d’elles lleugerament inclinada. Passejar pel jardí interior és gaudir dels llimoners i tarongers, de l’aroma de les seves fruites, de la frescor de la seva ombra.
Al hammam o bany turc, una turista iraní ens explica l’ús de cada una de les sales, una d’elles destinada a la depil·lació femenina amb herbes naturals. Ens meravellem quan ens explica com l’aigua calenta passava per sota la sala i calentava el terra; que la forma del sostre feia que es condesés el vapor i que quan tornava al terra, en forma de fines gotes de pluja, es recollia en una mena de banyera on es refredava i servia per fer l’últim bany abans de sortir del hammam.
La següent visita és el basar Vakil. És fàcil perdre’s en un basar com aquest on, en alguns dels passadissos, sembla que no hagi passat el temps: ara descobreixes una petita mesquita, ara un caravanserrall amagat, ara gaudeixes dels aromes de les espècies tant típiques d’Orient, ara d’una casa de te…
Dintre el basar es troba també la mesquita Vakil, una de les obres mestres del període zand. Disposa de dos magnífics iwans o portes d’entrada, al costat nord i sud, amb mosaics delicadament decorats. La sala d’oracions està sostinguda per 48 columnes en forma espiral. És, potser, la sala d’oració més bonica que hem vist des d’Erzurum i, tots sols, gaudim de la pau i de la quietud que ens proporciona aquest racó de la mesquita.
Per dinar, uns falafels en companyia d’unes dones vestides de negre, de cap a peus, que no dubten en oferir-nos la seva taula en comprovar que el petit local es ple.
I d’aquí al mausoleu Shah-e Cheragh, on no podem entrar les càmeres ni les motxilles ja que esperen la visita d’un important mulà o aiatolà. El lloc està ocupat per les forces de seguretat, bombers, serveis sanitaris i moltes, moltes ombres –nom amb el que definim les dones vestides de negre, de cap a peus-.
Per la nit, gaudim de la companyia de la Susy, la Diky i en Patrick, en un restaurant tradicional amb música en directe. A Iran, el nom “Restaurant Tradicional” no vol dir que facin els plats que cuinen a les seves llars, si no que vol dir: arròs, kebab de pollastre, kebab de corder, kebab de corder i pollastre, arròs i kebab de pollastre… uffffff!!!!! Però en aquest restaurant han estat més agoserats i disposen d’un buffet d’amanides i sopa que ataquem tots cinc (haurieu d’haver vist la cara del cambrer quan li vam dir que només menjaríem del buffet… la mandíbula se li va obrir fins tocar el terra).
I tornem a l’habitació ben tips i satisfets del nostre primer dia a Shiraz. A l’endemà visitarem Persepolis, però haureu d’esperar al següent relat per saber com va anar… paciència!!!
Yazd
En tot viatge sempre hi ha un moment en què el viatger ha de variar el seu trajecte, en què les hores passades a casa traçant diverses rutes no serveixen per res i s’ha d’improvisar.
Això és el que ens ha passat quan no hem pogut comprar ni bitllets de tren ni d’avió cap a Mashad pels propers dies. Des d’Anzali són moltes hores de bus i encara que podríem parar en algun lloc enmig del trajecte, el cert és que a cap dels dos ens apeteix fer-ho. Així que decidim canviar el rumb i deixar Mashad per més tard (al final, saturats de mesquites i mulahs decidirem no anar-hi).
I on anem?… des d’Anzali no hi han massa opcions, així que hem d’anar a Tehran. I, just abans d’arribar a l’estació de bus, veiem una agencia de viatges. Fem aturar el taxi, entrem a corre-cuita, preguntem i pam! ja hem decidit la ruta: a Tehran, agafarem el tren de les 20:00 que arriba a les 03:00 al nostre destí.
- Timoner, fixi el rumb!!! hem de creuar el desert de Dasht-e-Kavir!!! propera parada, Yadz!!!
Yadz es una ciutat-oasi enmig del desert, punt de parada obligatòria de les caravanes que recorrien la Ruta de la Seda. Aquí els comerciants podien descansar abans d’aventurar-se als perills del sol, la sed i els saltejadors de caravanes, en la seva ruta cap Orient o Occident. Un dels viatgers que va passar per aqui va ser Marco Polo, al 1272, que nombra la ciutat en les seves cròniques com un centre de tràfic comercial i cita una tela de seda i or que s’exportava a tot el mon.
La ciutat antiga està construïda amb fang i palla, tota ella té el color de les arenes del desert. Estrets carrerons per protegir-se del sol, torres que s’eleven al cel per atrapar l’aire fresc i refredar les cases i les enormes cisternes d’aigua, cúpules on s’emmagatzemava el gel, petits caravanserralls i moltes cases de rics comerciants amb meravellosos patis interiors ara reconvertits en hotels.
En un d’ells ens allotgem nosaltres. Gestionat per un iraní i un motxiller holandès, es un tros de paradís a la terra. Amb una font enmig del pati i sobretot, un acurat menú on pots gaudir tant del menjar occidental com iranià o de Yadz. Així, un dels plats que més em delecten es l’estofat… de camell!!!
Unes fotos
Per complir els desitjos de la Sandreta, aqui van unes quantes fotos perquè ens vegeu les cares.
Bandar-e Anzali, el mar Caspi
Estem a Bandar-e Anzali, una de les principals ciutats de la zona del Mar Caspi, al nord-oest del país. Hi hem vingut per veure el mar, per provar el peix i per veure si és veritat el que diuen, que és una de les ciutats més obertes, per què hi acut la gent rica a banyar-se a les platges.
Aquí ens espera l’Elias -l’amic de Masuleh- que ens vol ensenyar la ciutat. Ens porta a un restaurant i ens recomana el “peix blanc” i el “peix caviar”. Anem a provar-lo! El primer ens el porten fregidot i acompanyat d’arròs blanc. Buahh! és tan insípid com el seu nom indica, quina cosa més sosa! L’altre, el peix del qual s’extreu el caviar, és més suau i saborós, però el cuinen a l’estil del kebab, en forma de brotxeta i també amb arròs blanc.
Més tard caminem pel passeig marítim, però és un passeig que no dóna al mar sinó al port industrial, ple de grues i vaixells de càrrega. Per aquest port entra la mercaderia pesada que s’escapa del bloqueig internacional: Rússia subministra metall, tecnologia, vehicles…
Passegem per la zona comercial que era, en l’època del Shah, on hi havia les cases de la gent adinerada, de gran qualitat arquitectònica, com a petits palauets. Però amb la Revolució foren totes destruïdes i ara hi han construït uns magatzems-botiga horrorosos.
Igual ha passat amb la residència del Shah i els jardins: ho han reparcel·lat, han construït una mesquita i el palau l’han convertit en museu naval. Però ha valgut la pena veure’l, per fer-nos una idea de com vivia l’últim Shah de Pèrsia, fa només trenta anys. L’Elias ens ho mostra amb una pena… ha de ser molt dur veure com dia a dia es destrueix la història i la riquesa de la teva pàtria.
Hem de dir que no hem vist cap canvi en la gent d’Anzali. Hi ha dones amb el xador negre fins els peus i d’altres amb el mocador negre ben lligat o cosit per sota el coll, com en tots els llocs que hem vist fins ara. Crec que la que més ensenya el cabell sóc jo, que porto el serrell per fora…
Per a rematar la tarda, fem una visita a la geladeria que fa els gelats més bons de tota la ciutat, segons diu l’Elias. La cosa ha anat així: demanem 3 copes de xocolata, ens les porten i ens avisen que “aquesta és de plàtan, aquesta de caramel i aquesta de nescafé”. Ehhhh?? Entre riures, ens les sortegem.
- Elias -li pregunto- està bona la teva copa?
- Sí, molt bona. Però és de plàtan.
- Ah. Lluís, està bona la teva?
- Sí -em diu- boníssima. Però és de plàtan. I la teva?
- Bona, bona. Però és de plàtan…
En acabar, comprem els bitllets de bus per marxar a Tehran i ens acomiadem de l’Elias, un bon amic que malauradament no tornarem a veure en aquest viatge. Circumstàncies familiars, de la seva part, impediran que ens retrobem a Shiraz.
Bona sort amics, esperem que es compleixen els vostres desitjos d’un país millor i democràtic!!!
Masuleh (2)
La dutxeta, el descans i, sobretot, l’amanida i la truita amb patates de bossa, ens ha reviscolat. El paisatge a Masuleh és verd i muntanyós i és més fàcil respirar. El nostre palauet té vistes a tota la vall i llevar-se aquí és tota una alegria.
Aquest matí hem quedat amb dos nois iranís que vam conèixer ahir. Passem el migdia a la terrasseta dels nous amics, prenent cafè i pastes i xerrant. A la tarda ens conviden a acompanyar-los a caminar per les muntanyes, ooohh, tota una delícia!
Per la tarda, visitem un petit temple zoroastra enmig del bosc, reconvertit – com no – en un mausoleu musulmà. La religió zorastra es molt antiga, prèvia al cristianisme i a l’islam. Els seus fidels adoraven el sol i encara avui pots trobar nombrosos creients repartits per tot Iran. En els temples tenen un foc encès que no s’ha apagat des de fa centenars d’anys.
El símbol zoroastra del petit temple, ha estat arrencat de la paret, deixant a la vista la pedra antiga de la construcció. Ho han arrencat recentment, no deu fer ni una setmana, segons ens comenten els amics. Però a l’exterior, amagat per les branques d’un arbre, encara es veuen els símbols que identifiquen el temple com a zorastra: un mirall per reflectir el sol i a sobre, unes celles pintades.
Passem dos dies més a Masuleh, gaudint de l’entorn, del bon menjar mediterrani i de les noves amistats. Quan els viatgers parlen de l’amabilitat i de l’hospitalitat dels iranians, volen dir precisament això, ara ja ho hem descobert.
Ens acomiadem de Masuleh i de Sam, amb Elias hem quedat a Anzali, perquè ens ensenyi la ciutat i poder veure el Caspi.
Masuleh (1)
Asseguts a la taula de la teteria de l’Amir, assaborim un çay després d’un dia dur de treball: un tren nocturn des de Tabriz ens ha deixat a Qazvin cap allà les 5 de la matinada, hem caminat almenys 2 kilòmetres pels afores de la contaminada ciutat fins l’estació d’autobusos, hem pujat al bus que ens havia de portar a Rasht i que ens ha abandonat en plena autovia -a 20 kilòmetres del nostre destí- on el conductor ha aturat un cotxe per a que ens portés fins la ciutat, una super-bronca amb aquest conductor maleducat, un minibus a Fuman i, finalment, un taxi ens ha deixat a Masuleh.
Masuleh és un petit poble que s’escampa per la falda quasi vertical de la muntanya. Els vilatans han desenvolupat una tècnica constructiva enginyosa, que els ha permès aixecar cases de fins a 3 pisos d’alçada i aprofitar el sostre de les cases com a carrers. Aquest semblava el lloc ideal per descansar i prendre una mica d’aire fresc, però… en arribar, veiem cotxes i més cotxes, dos autobusos i centenars de persones al poble. (!!??) Què ens està passant? Sembla ser que és l’aniversari de la mort de no sabem quin mullah i són tres dies de festa, vaja, que tots els iranians han tingut la mateixa idea que nosaltres. El poble està desbordat i no hi ha allotjaments lliures.
Decidim que això no pot ser, que alguna cosa ens està passant en aquest viatge i que hem de canviar la dinàmica que portem. Així que apliquem novament la teoria budista de ser positius: el millor que podem fer és seure a prendre un çay, descansar i, amb el cap més clar i la ment lliure, la sol·lució vindrà.
I ve l’Amir, ens serveix dos tes i, s’apiada de nosaltres: “si no trobeu lloc on passar la nit, us puc llogar casa meva”. Vaja, el seu palauet: una sala-menjador-habitació plena de catifes al terra, bany, vistes a les muntanyes i… una cuina!!! Ohhh, no us podeu ni imaginar els plats que ens imaginem…
Tabriz
Tabriz és la primera ciutat d’Íran que hem visitat. És la més important de l’oest del país, cosa que ens supera: molt de tràfic i molta pol·lució.
De bon matí, busquem un lloc per esmorzar i comprovem que, aquí, menjar unes pastes i prendre un te és fàcil, el que és impossible és gaudir de les dues coses alhora. Així que ens prenem un te i ens mengem una magdalena gegant de xocolata pel carrer, donant conversa a tots els que ens aturen per preguntar-nos d’on venim, de què treballem, si estem casats, si tenim fills… Al final de l’interrogatori, el que ha estat més pesat ens dóna la seva targeta: és guia turístic. (!!??)
Tabriz es troba situada en la ruta natural que connecta Àsia amb Europa a través de Turquia i és per això que el seu basar ha estat un punt important en la Ruta de la Seda. Cobreix una àrea de 7 km2 i, en l’època de màxim comerç, hi havia 24 caravanserralls… impressionant! Les seves bòvedes són una meravella, ja que aprofiten la llum natural i li donen frescor. Passem una bona estona imaginant-nos els mercaders trafegant pels estrets passadissos. Quin munt de llengües s’hi devien escoltar!
Al dia següent ens llevem d’hora per visitar l’església armènia de Sant Esteve, prop de Jolfa i a un tir de pedra de la frontera amb Azerbaidjan. Hem contractat l’excursió a través de l’Oficina de Turisme de Tabriz i del senyor Mansur Khan -un dels millors guies del país segons diuen- lloat en tots els fòrums de viatge, blogs i guies tipus LP. Realment, l’hem encertat contractant la visita a través del Mansur, ja que, després de pegar-nos la pallissa dels 165 km fins allí, resulta que l’església… està tancada! Es dimecres, el dia festiu pels guies turístics i el dia en què tanquen la majoria museus i altres llocs d’interès.
I nosaltres ens preguntem: això no ho sabia, el gran guia? Si fins hi tot ho sabien uns joves turistes de Tehran! (!!??) (en portem dos)
Aquesta és la única foto que vam poder fer -extramurs- ja que després de picar a la porta i implorar que ens deixessin entrar només 5 minuts, l’únic que vam aconseguir va ser un “ia-la, ia-la!” que vol dir, textualment “fora, fora!”. (!!??) (i ja van tres).
Val a dir que vam tenir la sort de poder visitar aquest preciós caravanserrall, situat al costat del riu Aras, que separa Iran d’Azerbaidjan.
Abans de marxar de Tabriz visitem Kandovan, un petit poble de muntanya semblant a la Capadòcia, on s’han aplegat més turistes iranians que habitants hi ha al poble. Turistes que estan encantats amb la visita, ja que s’ha corregut la veu que “navegan por ahí, dos tipos originales, que dicen ser de Catalonia” i es passen tota l’estona fent-nos fotos a discreció, enlloc de fer-ho a les cases troglodites.
Cap a la frontera Iraniana o la porta d’entrada a "l’eix del mal"
Ha arribat el moment de creuar la frontera cap a Iran. Ens han comentat que és una frontera difícil i ja hem llegit històries d’altres viatgers que canvien moneda i sempre són enganyats, que les cues per registrar l’equipatge són enormes i que el vestuari de la dona ha de passar un control escrupolós. Però ens ho prenem amb calma i allarguem més d’una hora l’esmorzar amb vistes a l’Ararat.
Un minibus abarrotat ens porta fins la frontera. Allí, els oficials turcs ens miren trenta vegades el passaport abans de posar-nos el segell de sortida (no sé perquè tanta història, total, ja sortim).
Després hem de caminar uns 700 metres fins la reixa iraniana, per la qual cosa hem improvisat un grupet: un jove iranià que carrega una mountain bike dins d’una caixa de cartró (el bloqueig internacional té aquestes coses), un canvista que voldrà estafar-nos uns quants euros, Lluís i dues estufes, la propietària de les estufes i jo, que m’estiro la camisola tant com puc per a que em tapi el cul i em cordo el mocador al cap. Si semblo Doña Rogelia…!
Quan arribem a la tanca iraniana, el canvista ens intenta convèncer per a que canviem moneda, però el canvi és dolent i passem d’ell, que marxa malhumorat cridant-nos que a Iran no podrem canviar… quina tonteria!
L’oficial iraní supervisa els nostres passaports, ens obre la reixa i entrem a l’oficina d’immigració. Està plena de gent i de sacs amb caixes de sabates, roba i tota mena de mercaderia que compren a Turquia per vendre després a Iran. Fem una llarga cua i finalment ens posen el segell d’entrada al país. Bé, bé, bé. Ara només cal passar dos controls més: el d’equipatges i el “d’avaluació”. M’estiro novament la camisa ben avall, m’arreglo el mocador, l’oficial ens mira i ens diu: wellcome to Iran!
Uauuuu!! Ja hi som dins!!
Ara toca canviar moneda i contractar la logística: necessitem un taxi fins Bazargan, un savari (minibus) fins Maku i un autobus que ens porti a Tabriz. El noi de la bici (Aydin) ens fa pujar al primer taxi -que paga ell- i s’ofereix a portar-nos fins Tabriz amb el cotxe del seu oncle. Però quan es córre la veu hi ha estrangers, ens envolta un eixam de taxistes enfadats que discuteixen amb Aydin per què han perdut el negoci. La discussió va a més, Lluís els hi crida que no pujarem a cap taxi i que abans de fer-ho ens n’entornem cap a Turquia. Aydin ha d’anar a buscar la policia, que acudeix de seguida i se sol·luciona el problema.
I finalment, ja tornem a estar en ruta! No hem hagut de pagar res, Aydin ens ha convidat a un deliciós gelat i ens ha donat el seu telèfon per si tenim cap problema. Això sí que és amabilitat!!
Dogubeyazit
Amb la il·lusió renovada, pugem de bon mati a la terrassa de l’hotel Tahran per esmorzar. Mentre esbufego per les empinades escales a les que els hotels turcs ja ens tenen acostumats, faig memòria d’aquella dita budista que ens recorda que, si som positius i enfrontem el dia amb optimisme, les coses sortiran bé.
Entrem a la sala, saludem en turc unes dones iranianes i prenem seient. No vull mirar encara per la finestra. Sé que el Mont Ararat s’està allà, el volcà de 5,137 metres d’alçada que sol fer-se amagadis darrera els nuvols per a decepcio de molts viatgers. Assaboreixo un glop de te, somric al cambrer, respiro fondo i giro a poc a poc el cap. Déu Meu! Si està aqui! Preciosament altiu, amb el seu con emblanquinat de neu perpètua, magnific i solitari en la immensitat del paisatge del kurdistan turc. Quina meravella!
Ara ens toca fer la visita del Palau Ishak Pasha, el segon dels highlights d’aquesta ruta. Fa molts anys que ens l’imaginem dominant un turó sobre la planura i amb el Mont Ararat al fons.
Agafem un dolmus, o furgoneta, i compartim el viatge amb famílies kurdes que van a passar el diumenge a la vora del Palau. Tots ens miren i somriuen. Tornem a ser els únics turistes?
L’Ishak Pasha és espectacular. Però un sostre de vidre per preservar la construcció trenca aquella imatge idíl·lica que teníem al nostre imaginari. Està construït sobre un turó i té una gran porta central per rebre els viatgers i mercaders. Aquests només podien accedir al primer pati.
Nosaltres, com si fóssim nobles convidats accedim també al segon pati i a les estances privades, a l’harem, al hammam, a la biblioteca i a la mesquita.
La guia LP diu que Dogubeyazit és una ciutat polsosa i plena de gent que assetja al turista. Res més lluny de la realitat: és una ciutat agradable, amb el carrer principal adoquinat i banquets per prendre el sol. La gent és molt simpàtica i ens rep cordialment. El menjar és, com a tota Turquia, excel·lent i l’hotel on estem allotjats, molt acollidor.
Per la nit gaudim de la música en directe del grup Dersim, música tradicional kurda que desprèn molta tristor i que ens arriba a l’anima. Sens dubte, un bon comiat del primer tram del viatge, en una ciutat que ens ha encantat i que sens dubte esperem tornar en una altra ocasió. Demà emprenem camí cap a Iran.
Inshallah.
Erzurum
Hem arribat a Erzurum des de Divrigi en un trajecte en tren de més de 9 hores, comptant les dues hores de retard que sempre porta el Dogu Expressi. El paisatge de l’Anatòlia és preciós, amb estepes i petits turons que es retallen com a cotó fluix sota un cel blau-gris.
Podríem escriure un guia dels hotels d’Erzurm. Lluís ha pujat les escales de tots els hotels que hi ha a la ciutat. Luxosos i destarotats, tots amb preus excessius. Hem optat pel Dede, situat al mateix centre, en un tercer pis d’escales empinades i sense ascensor que ens ha fet suar la cansalada. Hem arribat dalt ofegats, però hem agraït l’aigua calenta de la dutxa.
De bon matí hem sortit a explorar Erzurum, una ciutat que ha estat ocupada per armenis, perses, romans, bizantins, àrabs, seljúcides, mongols i russos. Un llarg estol d’exèrcits dels quals n’han quedat algunes mesquites i la bonica Cifte Minareli Medressi. Construïda l’any 1200 en estil seljúcida, el seu pati principal i els seus minarets bessons són dignes de veure. Aquests, passarien desapercebuts a Àsia Central però nosaltres els agraïm, són preciosos.
Després de la visita, prenem un çay en una cafeteria plena de joves, parelletes i grups d’amics que xerren animadament. A la planta baixa s’hi estan els homes, les famílies i les parelles casades. Dalt s’hi estan els joves, que riuen animadament i xerren pel mòbil. Les noies van vestides com nosaltres, ben pentinades, amb texans i samarretes amb forma. Al seu costat, hi ha amigues que porten mocador, però també texans.
Dues Turquies hi conviuen en aquest país, la Turquia tradicional amb els seus mocadors i les seves costums i la Turquia moderna, que no distingiríem de qualsevol altre país d’occident.
Podran coexistir totes dues alhora?
Voldríem també aprofitar aquesta entrada del blog, per explicar-vos com ens sentim.
Des que vam sortir d’Istanbul no haviem fet rés més que viatjar, sense rumb, perduts, sense posar massa entusiasme ni gaudir del viatge.
Els fets esdevinguts ens van fer plantejar suspendre’l. Amb l’anim i l’esperit pel terra no es pot emprendre un viatge com aquest.
Erzurum va arribar com una ciutat més, amb massa trànsit i massa gent… Haguéssim passat com en altres llocs, continuat la ruta sense trobar el nostre lloc.
Però aquest matí, a la mesquita Ulu Camí, recostats sobre una catifa, escoltant l’oració del divendres al matí, hem recuperat l’esperit d’aquest viatge -com deia Bernard Olivier- lleuger com el vent, suau com la seda.
Divrigi
Un còmode trajecte en tren ens ha portat des d’Ankara fins la petita població de Divrigi, al mig de l’Anatòlia Central. Viatjar en yatakli (o llitera) en un compartiment per a dues persones, amb nevera i renta-mans, és viatjar com un sultà.
Divrigi es troba enmig d’una fèrtil vall i les seves cases s’encarament pel petit turó que domina la Ulu Cami i Darussifa. Són la mesquita i l’hospital, que daten del 1228, fundats per l’emir local Ahmet Shah i la seva dona Fatma Turan Melik. Un hospital per a malalts mentals que aprofitava les virtuds del soroll de l’aigua per calmar els pacients. Mentre Europa estava sotmesa a la foscor de la Inquisició i de la lluita contra l’heretgia, Orient era la llum i la saviesa.
Les portes d’accés a la Ulu Cami i a l’hospital han estat declarades per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. Són realment impressionants. Sobresurten precioses formes de motius florals, geomètriques i inscripcions aràbiques gravades a la pedra.
Són dignes de veure però, per trobar-se la població allunyada de les rutes turístiques, els únics turistes que hi ha avui a Divrigi som nosaltres dos. Per la forma en que ens mira la gent, sembla que fa força temps que ningú més s’ha deixat caure.
D’hotels, n’hi ha dos: un de cutre i l’altre de qualitat. En un ens han demanat 100 euros per nit. A l’altre, 25 euros. Lògicament, estem allotjats al de 25. I, sorpresa, és el de més qualitat!!!
Ankara-Divrigi, l’home del compartiment 16
M’agraden els trens. M’agrada situar-me a l’andana i imaginar les grans rutes que s’hi poden fer.
M’agraden els trens. M’agrada seure al vagó restaurant i assaborir un fumejant cafè mentre el paisatge canvia a gran velocitat.
M’agraden els trens. Hi trobo un punt de romanticisme que no em dóna cap altre mitjà de transport.
Quan pujo a un tren per recórrer una llarga distància, sempre recordo aquelles pel·lícules de blanc i negre en què un home, vestit amb tratje gris i barret, cigarreta en mà, s’acomiada de la seva amant. Ella, amb un posat elegant, s’eixuga les llàgrimes en un mocador finament brodat .
El tren em fa recordar quan, de petits, el meu germà i jo sortíem al balcó de casa els avis per veure’ls passar i imaginar-nos que érem dos passatgers que marxaven en un gran recorregut.
Però sobretot, m’agraden els trens, perquè deixen volar la meva imaginació i em porten records ja oblidats.
Ankara, Museu de les Civilitzacions
Un dels punts claus del nostre viatge a través de la Ruta de la Seda és l’estació de Hayrdapaça, a la part asiàtica d’Istanbul. És un lloc que ens inspira cert romanticisme, per què sempre hem imaginat iniciar des d’aquí la nostra ruta. I finalment, a les 22.30h de la nit, el nostre tren surt en direcció Àsia.
Arribem a Ankara al matí i visitem el Museu de les Civilitzacions, situat en un petit turó prop del “kale” o castell que s’aixeca en un dels turons de la capital. El Museu es troba en un edifici del s.XV i mostra, des del paleolític i neolític, les troballes que s’han produït en tota Turquia. Hitites, assiris, frigis, romans i otomans són les civilitzacions que aquí hi van viure. El Museu és extraordinari i digne de visitar.
Istanbul
La Ruta de la Seda era una xarxa de rutes comercials que unia Àsia i Europa i s’estenia per més de 8.000 km des de Chang’an (actualment Xi’an) a la Xina, Antioquia a Síria i Constantinoble (actualment Istanbul, Turquia).
Hi havien diferents ramals al llarg d’aquests 8.000 kilòmetres i a més de seda, es comerciava amb pedres i metalls preciosos, llana, espècies, cristall, coral… Però també es va exportar cultura, religió, música, gastronomia…
Molts viatgers s’han sentit atrets per aquesta ruta, potser el més famós ha estat Marco Polo, que la va creuar allà el segle XIII.
A l’actualitat continua tenint aquest aire de ruta mítica i no son pocs els viatgers que la segueixen, alguns a través de Pakistan, altres per Turkmenistan o Kazhastan, però tots comencen o acaben a Xi’an o a Istanbul.
Per nosaltres aquest serà el segón tram que recorrem. El primer el vam fer l’any 2007, que vam iniciar el viatge a Bishkek -al Kirgyzstan- fins arribar a Xi’an.
Aquest cop tenim previst fer el trajecte entre Istanbul i Mashad, continuant després cap a Yazd, Shiraz i Esfahan.
En total estarem un més i mig, temp just per tot el que voldriem veure, però suficient per completar aquesta etapa del nostre particular viatge a través de la Ruta de la Seda.
I quin millor lloc per iniciar la segona etapa que aqui, a Istanbul, al bazar, on es desenvolupa l’activitat que ha permés que aquesta ruta fos posible: el comerç.
Pero primer hem d’obtenir el visat d’Iran; des de casa haviem iniciat els tramits amb l’agencia irani Touran Zamin i val a dir que son efectius perque al consulat irania nomes han trigat 24 hores en lliurar-nos-el!!
Aixi doncs, amb el visat a la ma, gaudim d’una deliciosa txorba, d’uns enyorats kebabs de corder amb auberginies i tomaquets, del iogurt i de l’exquisit elma txai a l’ombra d’un arbre antic. Iniciem ja la nostra particular Ruta de la Seda, aquest cop per terres d’Al.la.
